Diari de viatge Abril 16, 2008

Un viatge comença amb inquietud. Lletres de Banús aposta no sols per un projecte, sinó també per una aventura: el camí que ens duga a la solidesa requerida per enfrontar-nos al periodisme.

Des de l’eixida de Manises s’albira una mescla d’il·lusió i capacitat, d’idees i força per enfrontar-les. La gent prepara els seus objectius de càmera i pensa en els fets que per suposat haurà de redactar. És sens dubte la descripció més exacta possible, i els dies al nostre destí reforcen aquesta visió.

 

ESTRASBURG

Sis del matí. Moviment en l’obscuritat. La gent a Brussel·les es prepara per a una nova jornada de treball i nosaltres fiquem rumb al nostre primer destí.

Cinc hores de tren i un recorregut al llarg de tres països ens duen a Estrasburg, la ciutat en què coneguérem molt de prop Europa.

L’Eurocos, seu de la unió militar europea, ens rep de la millor forma que podíem imaginar: el capità general, Don Carlos Pitarch, d’origen valencià, es deixa veure per donar la benvolguda al primer grup de civils espanyols i valencians que visita l’Eurocos. La seu militar, com una força al servei de la Unió Europea i la Aliança Atlàntica, és una part més de l’iniciativa conjunta per incrementar el compromís europeu en matèria de seguretat i defensa. Aquestes són les primeres idees que tots apuntem als nostres blocs.

 

La jornada del dia següent dóna encara més espai al paper: visitem el parlament europeu, en la jornada en què la seua “ordre del dia” inclou un debat i una votació definitives per donar espenta al futur de la Unió Europea. El Tractat de Lisboa s’aprova per una majoria abrumadora i nosaltres som testimonis d’esta data “històrica”, en paraules dels eurodiputats amb els que hem tingut l’oportunitat de debatre i conversar sobre l’estat de l’Europa dels vint-i-set.

Miguel Ángel Martínez, Joan Calabuig, Iratxe García, Maruja Sornosa y Luís Yañez-Barnuevo, del grup socialista; José María García-Margallo i Marfil, del grup popular; i David Hammerstein dels Verds europeus; entre els eurodiputats regnava un ambient de pur europeisme.

 

BRUGES

L’anomenen la “Venècia del Nord”, per la quantitat de canals que vertebren la ciutat i la seua bellesa. Però també es mereix el qualificatiu de la ciutat medieval del segle XXI, perquè manté intactes les seues construccions i estructures arquitectòniques.

Bruges, situada al nord-est de Brussel·les, és la capital de Flandes Occidental, i ha sigut declarada Patrimoni de la Humanitat  per la UNESCO al 2000.

El seu encant captiva al primer moment. Els edificis, de peu des de fa fins quatre-cents anys, s’envolten d’una massa d’aire fred, una boira característica, que ens deixa gaudir de la imaginació.

No es veuen cotxes, però sí moltes bicicletes, que circulen botant, com a resultat de l’advoquí que cobreix el sol de tota la ciutat. S’olora l’agradable i dolç gust del xocolate, en totes les seues varietats. I les bruixes pengen del sostres en tots els establiments comercials.

Es fa de nit, i Bruges es converteix en llum i misteri, i en protagonista de les nostres càmeres, dels nostres pensaments de tornada a Brussel·les.

 

BRUSSEL·LES

La nostra estància és a Brussel·les, ciutat freda i assolellada, clàssica i avantguardista, urbana però especial. El camí ens du des del tan apreciat Manneken Pis fins a la Plaça Major, plena de classicisme; des de les Royal Galleries St Hubert, on degustem els tradicionals gofres fins la catedral de la capital belga. L’Atomium, la gran estructura cúbica, compleix 50 anys fent exposició, des de 1958 fins a 2008, quan el visitem nosaltres. Brussel·les es veu completament, com una ciutat més gran de lo que pareix i menys bonica del que és (els cristalls bruts impedeixen veure-la tal i com és).

Però la nostra memòria no guarda tan sols imatges de la ciutat, també experiències: les rialles de tot un grup de valencians que sobresurten entre la serena multitud belga; la sensació d’enfortir llaços entre els companys; les nits de bogeria a l’hostal; amics del continent i de més enllà de l’Atlàntic ….

Brussel·les, capital de memòries.

 

GANT

Última eixida de Brussel·les, altra vegada pugem als eficients trens belgues. Gant és una ciutat carregada d’història però també plena de vitalitat. La bella arquitectura i els canals es mesclen amb la bullícia de gent que freqüenta les nombroses cerveseries i tendes.

Ens apropem al final del viatge i es ara quan apareixen les majors dificultats amb l’idioma. Gant pertany a la regió de Flandes i es parla flamenc. La intuïció que utilitzàvem amb el francès a Brussel·les (i l’ajuda d’una traductora infiltrada en el grup) no tenia res que fer amb el flamenc. Al tramvia sense pagar i sense rumb. Afortunadament aquest s’obria pas per tot el centre de la ciutat, passant quasi als peus de la gent en moltes zones.

Gràcies a la visita a Gant no vam abandonar Bèlgica sense conèixer almenys un dels seus famosos castells. El castell dels Comtes de Flandes, del segle XII, apareix imponent en ple centre, accentuant així la combinació entre tradició i modernitat. La nit ens torna a la capital belga.

 

Un viatge acaba en malenconia. El nostre termina també amb esperança i il·lusió, perquè el treball ben fet per un conjunt de futurs periodistes, independents i molt capacitats, recolza l’oportunitat de continuar coneixent nous llocs, en què l’interés social, i sobretot periodístic, és l’essència del que busca Lletres de Banús.

 

Natalia Alaminos i Charo Navarro.

La ciutat del còmic Abril 16, 2008

 

 

 

Si et desorientes i quedes perdut enmig de Brussel·les, atrapat entre els seus blocs de ciment, no et preocupes massa, si tens sort probablement et topes amb Lucky Luke, a punt d’atrapar als germans Dalton, participar en els misteris que envolten a Tintin, o observar amb els ulls d’un nen al gos coix Jojo, de Geerts.

 

Aquests i molts més personatges, alguns desconeguts per als qui no saben viure de vinyeta en vinyeta, poblen els carrers de Brussel·les, però ho fan d’amagat, esperant a ser descoberts pel visitant curiós.

 

I és que, que Bèlgica siga el bressol del còmic no podia notar-se únicament en l’abundant merchandising dels protagonistes de les vinyetes, que aguaita àvidament als turistes amb ganes de buidar la cartera.

 

Així, encara que proliferen les botigues dedicades al mundialment conegut Tintin, on un fan incondicional trobarà tot el que desitge sobre el reporter amb serrell, el veritable esperit del còmic es troba precisament en el món urbà, en aquest gust pel dinamisme i la informalitat. A pesar de tots els clauers, llibretes o bolígrafs que decideixen estampar-se amb els herois dels còmics , la seua essència sempre residirà en uns quants traços ràpids i una sobredosi de color.

 

Així ho havia de pensar també Michel Van Roye, regidor d’àrees públiques i medi ambient de l’ajuntament de Brussel·les en 1991, qui va impulsar la creació d’una “ruta del còmic” per la capital belga. El recorregut va ser realitzat pel centre Belga del Còmic, i per l’associació “Art Mural” que s’encarrega de realitzar i col·locar els frescos d’acord amb el disseny original dels autors.

 

La ruta la componen 24 frescos, a més de diverses estàtues relacionades amb l’univers de les vinyetes. Un àngel caigut decora un sortint, fruit de la visió inquietant de Yslaire. Mentre que Tintin, autèntic triomfador en el negoci de les “bandes desinées”, observa la ciutat des del seu fresc, situat en Rue de’l Etuve 1000.

 

I si t’acostes a la Broussaille, potser ensopegues amb una parella que camina envoltada de gavines per la ciutat. Aquesta imatge, obra de Frank Pé, fou la primera en colar-se entre els murs de Brussel·les. Recentment s’han incorporat dos frescos interiors: un en la recepció de l’hostal juvenil Sleep Well, de Johan de Moor - i altre en el bar L’Espadon.

 

A més, el recorreguts es poden completar amb una visita al Museu del Còmic o al Centre Belga del Còmic. Encara que es tracte d’espais dedicats a exposicions, xerrades i arxius, la veritat és que el fosc motiu que impulsa als visitants adults a acudir allí és poder fotografiar-se amb el coet espacial de Tintin o amb un dels bolets gegants dels Barrufets. Finalment, els més aficionats seran capaços de descobrir en certs racons de Brussel·les, els escenaris que van servir d’inspiració per a alguns dibuixants.

 

Aquesta ruta permet conèixer la ciutat des d’una perspectiva molt més lúdica, despreocupada i allunyada dels recorreguts històrics, pretensiosos i massa exigents. Com si d’un joc de nens es tractés, el visitant s’emociona tractant de trobar cadascuna de les il·lustracions que s’entremesclen amb l’anar i venir de la ciutat, convertits en veïns immòbils.

 

Decidir capbussar-se per uns moments en un món traçat a força de llapis amb punta i pinzells depèn ja de les il·lusions i la imaginació de cadascun. Això sí, que ningú s’estranye si descobreix després que se li ha colat un barrufet en l’equipatge.

 

Tamara Gil i Lucía Márquez.

Brussel·les Abril 16, 2008

 

La capital belga amaga, sota la seua façana burocràtica, un univers sense complexos. Si oblidem les aparences i observem amb atenció descobrirem què hi ha molt més en el cor d’Europa del que es percep a primera vista.

 

A l’alba, un dimarts qualsevol a Brussel·les, la primera impressió que assalta al viatger és la d’haver quedat abocat a una ciutat d’oficina. La capital belga sembla haver-se pres massa de debò el seu paper com centre polític de la Unió Europea i ha convertit a tots els seus habitants en eficients gerents i administratius que caminen sense distracció de casa al treball i del treball a casa. A les sis de la tarda Brussel·les tanca les seues portes. No hi ha cafès ni passejos inclosos en el pla de l’empresa. La pluja grisa, pluja de ciutat, bressola als carrers deserts, emmarcats en un paisatge seriós, caracteritzat pels seus finestrals, freds i iguals.

 

La vida en el centre d’Europa és monòtona. O això ens fa creure el vernís prosaic que, a manera de estratagema, tenyeix la ciutat els dies laborables. Un truc per a convèncer-nos que Brussel·les és una urbs organitzada i burocràtica. No obstant això, aviat es descobreix la veritable cara de la capital europea. El cap de setmana canvia el color de la ciutat, considerada com una de les més grises de tot el continent. La urbs respira, els funcionaris es prenen un descans, i tot rellueix.

 

Carrers empedrats amb gent vinguda del món sencer es presenten davant el viatger en una barreja de cultures incomparable. La seu d’organismes internacionals, com l’OTAN, també reserva un lloc per als gremis d’artesans, l’encant medieval de les seves esglésies, o els seus innombrables parcs i boscos.

 

 Perquè si aconseguim eliminar tanta corbata i tant maletí, ens trobem amb una ciutat repleta de petites botigues tradicionals, de llocs de flors, de bars i restaurants; molts d’ells, localitzats en la coberta comercial més antiga d’Europa, la Galeria Saint Hubert. I, per descomptat, curulla de xocolateries. Tan sol amb caminar prop d’un d’aquests caus del xocolate els sentits es relaxen i es llancen al gaudi de l’aroma profund, suau i vellutat del cacau. Més enllà del reclam turístic que suposen els bombons, i de la proliferació de cadenes com Leonidas i Godiva, la veritat és que encara és possible trobar negocis familiars que assumeixen l’elaboració del xocolate com un art.

 

Cada ciutat té una icona, a París la Torre Eiffel, a Londres el Big Ben i a Brussel·les…el Manneken Pis. La diminuta estàtua ( no arriba als 80 centímetres) passaria desapercebuda als visitants si no fora per la seua reproducció en postals, samarretes i tot objecte sospitós de convertir-se en merchandising . L’origen d’aquest nen grosset es perd en nombroses llegendes: va ser el fill d’un noble que es va perdre, va salvar la ciutat d’una conspiració, va apagar un incendi… També es diu que existia una estàtua similar de pedra durant l’Edat Mitjana, que va ser robada en diverses ocasions. En 1619 l’escultor Jerôme Duquesnoy, la va substituir per una de bronze. El Manneken Pis que actualment s’exhibeix en el centre de Brussel·les és una rèplica, ja que l’original va desaparèixer en la dècada dels 60.

 

De la font del Manneken Pis no sempre brolla aigua, en algunes de les festes tradicionals de la ciutat se substitueix per hidromel, vi o cervesa, per a delit del públic. Des de fa uns anys existeix una rèplica femenina, la Jeanneken Pis que representa una nena nua orinant a la gatzoneta. Està situada en un carrer proper a la del seu homòleg masculí i és bastant desconeguda.

 

Brussel·les arriba al seu punt màxim de excentricitat amb el Museu del Vestit del Manneken pis. Sí, per molt estrany o ridícul que puga semblar-li al visitant desprevingut, la veritat és que els brussel·lesos gaudeixen canviant de modelet a la seua petita estàtua: un dia és boyscout, pastoret, jugador de futbol…i així fins arribar als gairebé sis-cents vestidets de la criatura. I clar, el turista, que acaba d’escapar dels asèptics passadissos del Parlament Europeu o s’ha desesperat buscant un restaurant obert després de les sis no aconsegueix encaixar aquesta afició per les disfresses en miniatura. Però la veritat és que la devoció que manifesta la ciutadania cap al Manneken Pis, no és sinó una mostra del seu esperit lliure i individualista, sense complexos i capaç de riure de si mateixa.

 

El caràcter modern i cosmopolita de la ciutat es conjuga amb la tradició i la història que perdura a través dels seus monuments. El patrimoni arquitectònic destaca entre els edificis uniformes i protocol·laris dedicats a la vida d’empresa. En el cim del que va ser un petit pujol, podem descobrir magnífiques edificacions com la catedral dels Sants Miquel i Gúdula, famosa per les seues vidrieres, que aporta el toc renaixentista al centre del vell continent.

 

Però al viatger curiós no li caldrà recórrer cadascun dels racons brussel·lesos per a delectar-se amb la barreja arquitectònica que caracteritza la ciutat. Tan sols ha d’acostar-se a la Grand Place, el punt neuràlgic en el qual convergeixen tots els arts. Gòtic, renaixentista o barroc; tot és possible. Aquesta simbiosi, declarada per la UNESCO “Patrimoni Mundial de la humanitat”, hui  és considerada com una de les places més belles de tota Europa. I no és per a menys. N’hi ha prou amb alçar la vista per a contemplar l’edifici de l’ajuntament de la ciutat, datat de 1455, un dels més impressionants del país.

 

Cada moviment artístic, cultural o religiós troba la seua representació en aquesta ciutat. Brussel·les conserva orgullosa les petjades de cada episodi de la seva història, doncs no té gens del que avergonyir-se.

 

L’idealisme futurista va inspirar el Atomium menjo símbol de l’Exposició Universal de 1958. Aquesta gegantesca estructura (amida 102 metres d’altura i pesa 2.400 tones) reprodueix nou àtoms. Havia de ser retirada als 6 mesos però l’èxit entre la població ho va catapultar com icona turística de la ciutat. Donada la seua altura el Atomium pot presumir d’oferir les millors vistes de la ciutat.

 

Les seues instal·lacions semblen obra d’un obsés del disseny i la modernitat, doncs no hi ha racó de les nou esferes que no haja estat amidat i planificat per a recordar als visitants que el Atomium no és una construcció qualsevol. Durant els matins clars i atrafegats l’edifici sembla sòlid, fort, estable. Però, al capvespre, quan les gotes que ha deixat caure una capritxosa tarda de pluja es llisquen per les esferes platejades i els llamps de sol més ressagats s’acomiaden il·luminant-les amb timidesa, el Atomium descobreix la seua aclaparant bellesa. La bellesa de fondre ciència i disseny, raó i fantasia.

 

Segura de si mateixa però no arrogant. Conscient de la seua rellevància però no vanitosa. Excèntrica però no ridícula. Així es mostra al món la capital d’Europa. Una ciutat, en la qual, sens dubte, una vegada en la vida cal submergir-se.

 

Tamara Gil i Lucía Márquez.