Andrea Satireyo Abril 15, 2008

“Dottore in Economia- Esperto in Problematiche Internazionali”, diuen les tarjetes que guarda a la butxaca. Passa els matins entre melmelada, cereals i safates. Les nits són de la barra del bar del Bruegel- sempre, crec, al mateix tamboret que, potser, amaga el seu nom-.

M´atreviré a assegurar que mai una desconeguda, entre música de fons i cervesa, li havia proposat fer una entrevista llampec una nit qualsevol. Sempre hi ha una primera vegada.

Sec al seu costat i li pregunte com aprengué espanyol: “vaig estar sis mesos d´Intercanvi Internacional a l´Argentina”. Ara, sí, entenc per què té un accent peculiar.

Pot ser fóra durant aquells mesos d´estudi, a milers de quilómetres de sa casa- de Chieti-, quan Andrea Satireyo quedara completament corprés pel marc llatinoamericà. Al seu amor, confessa, li diuen Bolivia.

Explica que el seu treball de final de carrera girà al voltant del Mercosur. A 1991, naixia el Mercat Comú del Sud amb el Tractat d´Asunción. Aquest bloc comercial focalitza els seus esforços per aconseguir la plena integració política i cultural dels seus països membres i associats.

Andrea confia en el potencial d´Amèrica del Sud. Se li il·lumina la cara en parlar de la riquesa llatinoamericana. Comenta que la veu d´aquests països ha sigut acallada pel gegant de la globalització i espera que algun dia la lluna es decidisca a donar la volta per mostrar l´altra cara, perquè es trenquen les cadenes i lligams, perquè el progrés d´aquesta regió faça tremolar, per fi, al potent veí del nord. “Estats Units no té ni puta idea del que és Llatinoamèrica”, assegura entre rialles.

Per això està a Brussel∙les, busca fer-se un lloc en una ONG dedicada al desenvolupament i cooperació internacional a Sudamèrica. Per a Andrea, la capital belga “és un món a banda”. Moltes ONG´s han assentat allà la seua seu i s´han convertit en actors decisius dins del debat europeu. Té clar que les seues perspectives de futur s’acompliran a Brussel∙les.

Qui diria que el xic del desdejuni és un Doctor en Economia que vol dedicar el seu treball al desenvolupament d´Amèrica Llatina. “L´economia té moltes facetes”, diu. És inusual que un llicenciat en economia aposte per l´opció més difícil, que rebutge l´engranatge del funcionament econòmic actual. Perquè ja son molts els que donen l´esquena als problemes, ell prefereix mirar-los de front.

I es que els millors perfils es troben, de forma casual, quan menys els esperem.

Als 22 anys, Andrea persegueix un únic objectiu, el motiu que l´ha portat fins a “la capital d´Europa”. Treballant en l´alberg espera la seua oportunitat, vol formar part d´un projecte que ajude a despertar Llatinoamèrica. I, mentre arriba, fa càbales sobre el seu futur atenent francesos, anglesos, alemanys…

Les paraules i gestos de l´italià delaten el seu motor intern: inquietuds interminables, paciència, capacitat d´esforç i molta dedicació.

Andrea espera que el sorprenga el moment de donar forma a les idees que l´aborden cada dia. Amb el risc de derramar-se un suc de taronja a sobre durant l´hora del desdejuni, imagina el paper que jugarà en la ONG que tinga un lloc reservat per a ell, espera, en un futur no molt llunyà. Perquè, com bé sap, tot arriba.

Marta Ramón.

Eduardo i Sebastián Abril 15, 2008

Sebastián i Eduardo van aparèixer per Brussel·les després d’uns dies a Amsterdam. No sabien molt de la ciutat, ni estaven molt segurs de quina ruta seguir, però sí tenien clara la seua prioritat la nit que van arribar a la capital belga: trobar un pub obert. Odissea en la qual van fracassar.

Equipatge al muscle, poca planificació i menys pressupost: la típica imatge de l’universitari que recorre Europa. Aquests dos joves, que ronden els vint anys, es van conèixer a Almería on gaudeixen d’una Beca Internacional. Ambdós van triar aquesta ciutat perquè desitjaven estudiar a Europa una temporada, i consideren l’idioma un avantatge.

Sebastián és argentí i estudia Enginyeria Agrònoma, mentre que Eduardo, que viu prop de la selva amazònica de Brasil, cursa Màrqueting. Per a ambdós aquest ha estat el seu primer viatge pel vell continent.

Admeten no estar molt al tant de la situació política a Espanya, però sí als seus països d’origen, on, diuen, és necessari un canvi complet del sistema. A més, creuen que a aquest costat de l’atlàntic es té una visió superficial de Llatinoamèrica, sense tractar de conèixer les característiques i peculiaritats de cada poble, de cada nació.

I encara que la Brussel·les històrica els va encantar, es sentiren una mica decebuts per la poca vida nocturna de la ciutat. La seua pròxima destinació es troba als carrers de París, i després…qui sap.

Lucía Márquez.

Miguel Ángel Martínez Abril 15, 2008

Seré i amable es presenta el vicepresident del Parlament europeu, Miguel Ángel Martínez. Era un dia important a l’Eurocàmera, faltava més o menys un hora per a que els diputats ratificaren el Tractat de Lisboa, la nova constitució europea. Aprovar el tractat és a soles un pas més del camí que porta a la unió política d’Europa. Queda pendent aconseguir que siguen partícips uns ciutadans cada vegada més allunyats de la qüestió política. Així, el vicepresident de la càmera va fer gala del sentiment europeista: “El progrés del nostre poble a soles es pot donar en una Europa consolidada”.

A més del seu treball en el Parlament, del que es membre des de fa nou anys, Martínez també pot presumir d’una llarga carrera a Espanya. Ha aprofitat bé el temps aquest home, que de cap manera aparenta els seixanta-vuit anys que té. Destaca el seu paper en la lluita antifranquista: es va guanyar vint anys de condemna per haver format part del grup de militants que es llançaren a reconstruir les Joventuts Socialistes a finals dels anys cinquanta. També l’avalen vint-i-dos anys de diputat per la província de Ciudad Real. En l’actualitat, com a vicepresident de l’Eurocàmera, té assignades diverses funcions que van des d’organitzar els temes de traducció (vint-i-tres idiomes són oficials al Parlament) a coordinar les relacions amb els països candidats a formar part de la unió, com són ara Turquia i Macedònia.

En Brussel·les no s’obliden les rivalitats entre partits. I es que Martínez va aprofitar el seu discurs per assenyalar la bona gestió a Europa del PSOE. Segons ell, amb Zapatero, s’ha aconseguit recuperar la simpatia e influència que vam perdre amb un Aznar més inclinat a l’amistat amb els americans. No sabem si la defensa del partit s’explica pel període d’eleccions o per una ferma convicció personal. En qualsevol cas, el que no es pot negar és que Miguel Ángel Martínez (Madrid, 1940) és un home il·lusionat amb el projecte europeu.

Natalia Alaminos.

John Abril 15, 2008

Va ser Espanya, França, Alemanya, Holanda. Ara ho és Bélgica. En el futur s’espera que siga Orient. Són els destins d’un àngles, jubilat de la seua carrera docent. Pareix un home tranquil, però les seues paraules dennoten la seua inquietut pel món, pel coneixement.

Mai haguera pensat que un home, anglés i d’aspecte seriós, haguera accedit a parlar amb una desconeguda jove valenciana, de no molt bon accent anglés, amb tota la simpatia i jovialitat que no podria haver imatginat, i sobretot a la matinada. El lloc i la companyia ajuden molt. La recepció d’un hostal xicotet, amb els crits de fons d’un grup de xineses; i la companyia d’un estudiant mexicà i un intel·lectual anglés que ben poguera ser el nebot de Tony Blair.

Molts dels seus amics passen les vesprades entre cerveses i fum als bars anglesos. John prefereix passar els seus dies de llibertat aborrida entre la prensa internacional i el paisatge urbà a una cafeteria de París, el seu somni complit. Ara és moment de perseguir altres metes: conèixer el món.

A la seua vida ha estat protagonista la soledat, però tambè la companyia del coneixement. Els llibres envolten la seua vida, i la seua llar. La seua biblioteca és el seu acompanyant més fidel. Així, mentre s’ha dedicat a ensenyar als xiquets –i als que no ho son tant– la gramàtica anglesa, la seua passió pel saber i pel món ha estat un dels coneixements transmèsos als seus alumnes privilegiats. Jo resulte ser una més dels seus pupils.

La nostra conversa comença en el món del periodisme, del qual s’interesa moltísim. Recorda la seua col·laboració en alguns diaris locals del sud d’Anglaterra, mitjançant articles, que com no, tracten sobre païssos exòtics als quals somnia viatjar. Hem sent compresa: la meta és conèixer lo desconegut.

La multiculturalitat és la realitat que més desperta la seua inquietut, i en el qual s’inclou la passió per les llengües. L’interés per la conversa incrementa quan s’en adona que soc parlant del català. Barcelona és la ciutat espanyola que més li agrada –i València la segona–, i el tema de la realitat lingüística del català surt de seguida. Té l’oportunitat de saber més i no la desaprofita. Podria dir que sap molt més que jo sobre el centralisme lingüístic castellà i de la resistència del català per sobreviure, però li interesa l’opinió, les paraules dels protagonistes, els parlants. Ell ho compren tot i incrementa el seua repertoria de sabiesa, jo aprenc una nova visió del problema, i de mi mateixa.

Els viatges que es proposa fer ara són territoris llunyans i desconeguts, cosa que li atrau encara més. Asia, el gran continent, és el seu pròxim destí. No pretén diversió i oci, això o té a qualsevol racó d’aquest món globalitzat. Desitja coneixement. Diu que de cada viatge no sols li atrau tot el que puga saber de la seua història i de la seua gent; cada lloc no sols aporta inquietuds per la seua realitat social, sinò que contribueix a la reflexió, i per tant, a adeprendre un altre tipus de coneixement: el de tu mateix.

La conversa, com una més, concentra moltes idees, un fum de paraules, que desapareixen en l’aire, però que perduren a la ment. El coneixement el trobem als llibres, però jo vaig trobar-lo aquell dia en John, el jubilat enamorat del món i dels seus secrets. El meu aprenentatje: descobrir el món és descobrir-se a un mateix.

Charo Navarro.

Philippe Abril 15, 2008

Philippe es maneja amb destresa entre els comensals que abarroten Le pilier des anges. Aquest petit local, situat al peu de la catedral d’Estrasburg, és el lloc que trien molts viatgers i nadius per a protegir-se del vent nocturn i omplir-se l’estómac amb una mica de tradicional menjar alsacià.

Quan la cara dels turistes delata que s’han embussat intentant desxifrar el nom dels plats, Philippe s’apressa a recomanar la “tarte flambée” (plat típic a mig camí entre la pizza i la quiche) i l’omnipresent chucrut. A més, no oblida comentar-los que si demanen aigua de l’aixeta (“eau de garraf”) en comptes de la caríssima aigua mineral, els eixirà gratis. I tot això ho fa en un català gairebé perfecte, fruit de les seues temporades treballant en la Costa Brava.

Aquest cambrer serveix les viandes i recull els tenidors com qualsevol altre, però sembla incapaç de desfer-se del seu etern somriure, i menys encara, de quedar-se quiet un segon. Cadascun dels seus gestos proclama als quatre vents el satisfet que està de veure als clients satisfets. Sens dubte aquest acollidor restaurant és el seu escenari, i ell ho sap.

Encara que Philippe no va náixer a Estrasbrug sinó a Auxerre (localitat propera a París), es coneix la ciutat amb detall i aconsella recórrer els seus canals amb barca i, per descomptat, gaudir d’una bona copa de vi.

Lucía Márquez.

Bruges Abril 15, 2008

 

Visitar Bruges és com viure un conte de fades. La ciutat reflecteix l’època medieval com cap altra a Europa. A soles la gran afluència de turistes trenca amb aquesta tradició. I es que sembla que la modernitat no va passar per Bruges.

 

 La capital de la província de Flandes Occidental, al extrem nord-est de Bèlgica, li deu el seu nom al terme noruec Bryggia, que significa pont. Els ponts són nombrosos a Bruges, ja que està travessada per gran quantitat de canals. La bellesa d’aquestos ha fet que se la conega també com  la Venècia del nord. Així, el nom de la ciutat no té cap relació en la traducció castellana Brujas. Van ser els soldats espanyols de Carles I a Flandes els que van adoptar aquest mot amb la finalitat de pronunciar-lo més fàcilment. No obstant això, vore alguna bruixa amagar-se per algun carreró no resultaria gens estrany per l’ambient màgic que es respira per tots els racons.

 

La ciutat belga va començar a créixer cap al segle XI gràcies al accés directe al mar que proporcionaven els canals, i també gràcies a la potent industria tèxtil, la llana era exportada a tota Europa. Actualment hi ha al centre de la ciutat moltes tendes de teixits. Els encaixos són els productes artesanals més populars i encara es poden vore a les ancianes teixidores per alguns carrers. Bruges va viure el seu màxim esplendor als segles XIV i XV, quan esdevinguè el major mercat d’Europa. Al seu port, situat en un emplaçament estratègic, arribaven vaixells del Bàltic i del Mediterrani. La ciutat s’enriquia i proliferaven els canals, els ponts y els carrers. S’intercanviaven velluts de Gènova, blat bàltic, cervesa alemanya, llana anglesa, pells russes o vins francesos.

 

On circulaven els diners que tant havien embellit a la ciutat era als hostals i les tavernes. Fou a la casa d’un hostaler, en la que es negociava amb productes i monedes, on va tindre la borsa el seu origen com a punt de negoci. Aquest terme deriva del cognom del propietari de l’establiment, Van der Beurse. Aquesta casa, bressol del mercat de valors, es pot visitar encara. Però no tot eren activitats mercantils i financeres, també les arts van florir gràcies als pintors famosos que es van establir a la ciutat, com per exemple Van Eyck. Els principals edificis també pertanyen a aquest temps, així predomina l’arquitectura gòtica.

 

Quan en el segle XVI el port es va arruïnar pel tapament del riu amb sediments, la ciutat va entrar en un període de decadència. El seu declivi també s’explica pels enfrontaments polítics i religiosos que es van produir i per l’aparició de noves vies comercials, que van ser aprofitades per altres ciutats rivals, com Gant i Amberes. Cap al segle XIX, Bruges es va transformar en una ciutat pobre i endarrerida. Aleshores va començar a adoptar un altre paper. Va assumir el valor de la seua història i cultura. Hui, Bruges és un dels centres turístics més importants d’Europa, el tresor de Bèlgica. I des de l’any 2000, el centre històric de la ciutat belga és patrimoni mundial de la UNESCO.

 

El tren és un magnífic mitjà de transport a Bèlgica i una de les formes més còmodes d’arrivar a Bruges. Front a l’estació de trens es troben cents de bicicletes esperant ésser llogades pels turistes, que sense cap dubte gaudiran d’un màgic passeig pels carrers de la ciutat, molts dels quals són de vianants. Per als que no els agrade pedalejar un altra opció és navegar en barca pels canals, es pot arribar fins alguns pobles propers. I si el que vols és viure un vertader conte pots recórrer la ciutat damunt d’un carro de cavalls. No obstant això, la visita a Bruges es pot fer també a peu. El centre històric de la ciutat no és massa gran. Si el viatger es cansa sempre pot fer una parada i prendre un gofre o seure vora el llac de l’amor i contemplar els cignes.

 

Canals, places, parcs, esglésies, carrerons empedrats… això és Bruges. Majestuosa i elegant, tot són escletxes del seu passat esplendor. Ara els mercaders han quedat enrere i són els turistes els que li donen vida. Un lloc perfecte per relaxar-se i desconnectar de la vida a la gran ciutat. També un lloc ple de romanticisme. La millor forma de conèixer la ciutat és deixant que es descobrisca ella mateixa a poc a poc. Les places són un punt obligat del recorregut i un element comú a totes les ciutats belgues. No tenen jardins o bancs. Es tracta de superfícies rectangulars, en la majoria dels casos, amb edificis importants al voltant. Constitueixen el centre de tota ciutat. A Bruges hi ha dues places: la Grote Markt, on es trobava el mercat, i el Burg, amb la basílica de la Santa Sang. En la Grote Markt es pot veure el Beffroi, la torre del campanar. Amb 47 campanes, 82 metres d’alçària i 366 escalons que condueixen a un espectacular mirador de la ciutat. En el centre del Markt està l’estàtua en honor a Pieter de Coninck, un artesà que va liderar la insurrecció contra els comerciants que governaven la ciutat al segle XIV. Al Burg trobem l’església on es pot contemplar la mateixa sang de Jesucrist, portada a la ciutat pel comte de Flandes al seu retorn de la segona croada. Al seu costat està l`Hotel de Ville, l’ajuntament, un bell edifici del segle XIV.

 

Més enllà de les places, el monument més notable és l’església de Notre Dame, un exemple d’arquitectura gòtica. El seu interior guarda una menuda estàtua de Miguel Àngel representant a la Verge amb Jesús. Per altra banda, al barri de Sint Annakwaiter, es pot visitar la Jeruzalemkerk, un temple que es còpia fidel de l’esglèsia del Sant Sepulcre de Jerusalem. Altra de les atraccions de Bruges són els vells molins de vent, en perfecte estat de conservació -com tot per ací-, situats al costat del riu que envolta la ciutat. Les típiques i alegres cases belgues, propietat de l’antiga aristocràcia, amb la teulada a dos aiguavessos, adornen el rest del paisatge. No ens quedem a soles amb l’arquitectura. Bruges compta amb importants museus d’art flamenc, els millors: Groeninge y el Memling. En ells es conserva l’obra de pintors com Van Eyck, Van der Weyden, Bosch y Hans Memling.

A l’hora de menjar pots triar tota mena de restaurants. Dos plats típics: clòtxines amb vi blanc i tomaques farcides amb gambetes. El que no es pot deixar de fer és entrar a un pub cap al final de la vesprada i prendre una cervesa made in Bruges. Altra cosa imprescindible és menjar xocolate. Les tendes que el venen es troben repartides per tots el carrers i n’hi ha de molts tipus. Assaborir un tros de xocolate seria una perfecta forma d’acomiadar-se d’aquesta ciutat irresistiblement encantadora.

 

Natalia Alaminos.

 

Organització territorial belga Abril 15, 2008

Recentment hem sentit a parlar molt dels problemes que ha tingut el govern belga respecte al suposat conflicte nacionalista que existeix des de fa un temps (o almenys, des de fa un temps és actualitat) entre la comunitat flamenca i la comunitat valona. Hem sentit comparacions que s’han fet des de diversos i molt diferents sectors de l’opinió pública (i política) del territori espanyol. Però la realitat és que la majoria dels qui voliem comparar, no tenim ni idea de sobre quina base fer-ho, perquè per a això, cal saber quina es la situació territorial belga i quina és la situació territorial espanyola. Hem de saber diferenciar-les per poder comparar-les.

 

Primer que res, parlarem de l’organització territorial belga. No anem a explicar la història política belga des dels orígens i fundació de la Gallia Belga a mans de l’Imperi Romà (tema molt interessant, si més no, però massa extens ara). Ens remuntarem simplement als recents anys 70 i 80; és en aquesta època tan “intensa” per al panorama europeu, que l’Estat belga sofrix una remodelació important. Bèlgica passa de ser un dels estats més unitaris de la Vella Europa, a convertir-se en un Estat federal, modèl.lic per a l’època i les circumstàncies (si se’m permet l’anàlisi). Ara bé, l’organització d’un estat federal, ja complexa de per si, ho és més en el cas belga, ja que aquesta estructuració es realitza a tres nivells diferents.

Aleshores tenim que Bèlgica és una “monarquia federal constitucional” tal i com es defineix a la Constitució, en què el Rei o Reina són els caps d’Estat i on existeix una estructura federal a tres nivells.

 

El primer nivell és el que conforma el Govern Federal,  amb seu a Brussel.les.

El compon el primer ministre, nomenat pel rei, però amb el recolzament de la Cambra de Representants; el Senat, el conjunt de polítics majors que són escollits directament, juntament amb els representants de les Comunitats i les Regions; i la Cambra de Representants, que són el conjunt de representants de tots/es els/les belgues majors de divuit anys (cal remarcar que a Bèlgica el vot és obligatori per a tots els majors d’edat), escollits per mitjà d’un sistema de representació proporcional (o siga, en el qual el percentatge de vots determinarà el nombre d’escons que reben). Cal destacar que, per tal de legislar, Senat i Cambra de Representants han de “posar-se d’acord”. Un altre aspecte important és que, per llei, ha d’haver el mateix nombre de ministres neerlandesos i francòfons.

Les competències que té el govern federal bicameral són les més “importants”, a saber: control.la el 100% de la seguretat social, el 80% de les finances de les diferents comunitats, la major part de la recaptació d’impostos, i a banda s’encarrega dels assumptes d’exteriors, de les ajudes al desenvolupament, defensa, forces de seguretat estatals, de la gestió de l’economia, del benestar social, l’energia, les telecomunicacions i la investigació científica.

 

Un altre nivell està conformat per les anomenades Regions. Aquestes són tres : Flandes, Valònia i Brussel.les capital. Tant Flandes (la meitat nord del país, podriem dir) com Valònia (la meitat sud) estan dividides alhora i cadascuna d’elles en cinc províncies, conformant un total de 10, més la regió de Brussel.les capital (al centre del país).

Els governs de les regions s’encarreguen de gestionar assumptes relacionats amb les terres i les propietats (com ara vivenda o transports, per exemple).

  

El tercer nivell, i possiblement el més interessant per al nostre reportatge, és el de les anomenades Comunitats. Aquesta divisió es realitza en funció de les diferents llengües que es parlen a Bèlgica i les zones on es parlen aquestes. Les Comunitats s’encarreguen principalment de la regulació de l’ús de les diferents llengües en matèries administratives i d’ensenyament; tenen competències, per tant, en l’àrea d’Educació i Cultura principalment.

 

Aquest nivell és, potser, el que més complicacions aporta. No tant perquè siga una divisió estranya o complicada, sino per la forma en que es relaciona amb el nivell regional.

Aquí cal remarcar que, oficialment, a la Constitució es reconeixen quatre comunitats lingüístiques a Bèlgica que són; la Comunitat francòfona (de parla francesa), la Comunitat flamenca (parlen el neerlandés), la Comunitat germanòfona (parlen alemany) i la Comunitat bilingüe (franco-flamenca). Tanmateix, en la pràctica, la cosa queda de diferent forma.

 

Per començar, cal explicar que la Comunitat flamenca ha assimilat pràcticament la Regió de Flandes, fins al punt que el govern de la Comunitat assumeix moltes competències del govern regional i això condueix a una identificació de Comunitat i Regió flamenques com una mateixa entitat. Això ocorre perquè el territori de parla flamenca (on es parla neerlandés) coincideix geogràficament amb les limitacions de la Regió de Flandes. És a dir, a Flandes es parla flamenc i, per tant, Regió i Comunitat lingüística s’assimilen i s’identifiquen en el plà pràctic.

La Comunitat germanòfona, per contra, engloba un xicotet territori de parla alemanya que està situat dins la Regió de Valònia i que fa frontera amb Alemanya. 

I aquesta última Regió de Valònia és la que s’identifica amb la Comunitat lingüística francesa (o francòfona) malgrat que, com ja hem dit, aquesta regió també engloba la Comunitat germanòfona.

 

La Comunitat lingüística bilingüe franco-flamenca és un cas apart.

Aquesta comunitat es creà per intentar respectar i preservar el bilingüisme que existeix a la zona de Brussel.les capital, bilingüisme que s’atribueix, bàsicament, al fet que la ciutat de Brussel.les (com tota capital) “beu de totes les fonts”; els seus habitants són majoritàriament immigrants, tant de fora del país, com de les diferents regions. Per tant, en la pràctica no existeix una comunitat bilingüe, sino que els habitants de Brussel.les s’adscriuen a una o altra comunitat lingüística (flamenca o francesa) segons quina siga la seua llengua mare.

  

Com podem observar, després de l’explicació, aquesta forma d’organització pot suposar una estructura difícil de comprendre i més encara de dur endavant. El recent conflicte entre flamencs i valons (entre neerlandesos i francòfons) ens fa pensar que el problema rau en aquesta estructura territorial. Tanmateix no podem ara desenvolupar una tesi teòrica sobre quins creiem que són els causants d’aquest conflicte; senzillament perquè no tenim els mitjans suficients com per dur a terme una investigació sociològica d’eixa envergadura.

 

El que sí que podem és comparar (ara sí) aquesta situació territorial amb la de l’Estat espanyol i extraure’n algunes conclusions.

El primer aspecte a diferenciar entre una i l’altra és el federalisme. L’Estat espanyol, en l’article 2 de la Constitució, es defineix com a “pàtria comú i indivisible de tots els espanyols” tot i que “reconeix i garanteix el dret d’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren”. Bèlgica, per contra, opta pel federalisme per tal de solucionar els problemes territorials que puguen sorgir entre les diferents nacions/nacionalitats/regions que integren el seu estat. 

 

Seguint en la línia del federalisme, la gran diferència entre Estat espanyol i Estat belga rau precisament en la diferenciació entre tres nivells de divisió territorial. Bèlgica, amb aquesta diferenciació, ha reconegut de forma oficial i explícita les diferents realitats que hi ha dins l’Estat: d’una banda, la realitat estatal que es veu identificada amb el govern federal i que representa els interessos de Bèlgica com a estat de cara a l’exterior; d’una altra banda la realitat regional, en la qual es divideix i es descentralitza el territori de l’estat per a una major facilitat d’administració; i, per últim, la realitat nacional (o cultural o lingüística), identificada en les Comunitats lingüístiques. És una manera de donar solució als tres problemes que poden presentar-se-li a un Estat modern: problemes de política i interessos exteriors; problemes d’organització administrativa interna i problemes de conflictes identitaris o nacionalistes.

L’Estat espanyol no fa aquesta diferenciació de nivells; la divisió territorial espanyola respon a una necessitat de facilitar i descentralitzar l’administració, que fins aleshores havia sigut exageradament centralista i centralitzada. Hom podria dir, i amb raó, que sí que s’observa un intent d’atorgar, diguem-ho d’alguna manera, notorietat a les anomenades “comunitats històriques”(Catalunya, País Basc i Andalusia, a més de Navarra). Això s’observa amb la doble via amb què s’atorgaren els estatuts: una vía lenta (article 146), que s’establia com a base per a totes les autonomies; i una via ràpida (article 151.2) per a les esmentades comunitats històriques. Però aquest sistema el que ha provocat és una divisió asimètrica i desigual.

 

No es tracta de dir que el sistema belga és perfecte i que garanteix un repartiment de competències igualitari i simètric; per exemple, Flandes és la més “privilegiada” ja que suma més competències (les de la regió i les de la comunitat), mentre que la Regió de Brussel.les i la Comunitat germanòfona tenen menys competències que la resta.

Però el que sí que és un fet, és que, la major flexibilitat d’un sistema polític fa que aquest siga més resistent. I la prova la trobem en el recent conflicte que ha patit el govern belga; Bèlgica ha estat gairebé mig any sense un govern federal íntegre. Per què no hem assistit a una crisi nacional?

 

Aqui apareixen dues reaccions diferents a una mateixa qüestió; ens trobem dos Estats plurinacionals (mal que els pese a alguns) que han triat dues opcions diferents per a encarar la mateixa realitat. Bèlgica, es manté “unida i indivisible” a pesar de tots els intents de desestabilització que ha patit en aquest temps, per part de partits ultradretans flamencs (el Vlaams Blok) per exemple o pels seus homòlegs valons (alguns fins i tot proposen la “reunificació” de Valònia a l’Estat francés). L’Estat espanyol, per contra, sent trontollar els seus fonaments de “nació única i indisoluble” amb les reformes estatutàries, per exemple. De seguida sorgeixen il.luminats que criden als quatre vents, que proclamen profecies sobre la fi d’Espanya. Potser tinguen raó; potser aquesta organització de l’Estat, tan rígida, el que està provocant és, precisament tot el contrari del que voldria garantir. Potser aquesta rigidesa està provocant que les parts s’exalten; ja ho hem comprovat en l’exemple belga. No és que siga el model ideal, però hem vist que, tot i els recents conflictes que han tingut, tot ha quedat en “un no res” i s’ha tornat a constituir un govern de coalició.

 

Només imaginem-nos, per un moment, que ocorreguera una situació semblant a l’Estat espanyol: imaginem per un moment que es donara la situació real en què el País Basc declarara la independència i Catalunya el seguís. Tot això recolzat per la majoria de la població (via referèndum, per exemple). Imaginem que això passara. Independentment de si finalment resultara verídic o no… resistiria, un sistema com l’espanyol, un cop així?

 

Anaïs Síscar.

Flandes i Valònia: retrat d’un pols històric Abril 15, 2008

Les contradiccions formen part de la història. Enlloc com a Bèlgica per trobar sentit a aquesta afirmació. Quan arribem al país el trobem en un estat de normalitat aparent: no hi ha disturbis, els serveis funcionen lliures de vagues i amb puntualitat rigorosa i la gent fa vida normal. Resulta impossible imaginar - si no fos perquè hem seguit els esdeveniments amb dedicació – que el vell país centreeuropeu es troba en un període de govern provisional, a l’espera d’acords que tanquen la crisi que des de fa ja més de vuit mesos ha trasbalsat la vida política belga i ha amenaçat amb la ruptura irreparable entre les dues principals comunitats del país, eternament enfrontades i cada vegada més reacies a arribar a pactes de govern.

Almenys aquesta és la base de la qual partim i és aquí on apareix la paradoxa. Ens sobta el curs pacífic de la vida diària, la manca de preocupació entre la població pel que ocórre. Fins i tot el desconeixement per part de molts ciutadans de la política estatal. Potser la processó va per dintre i no en volen parlar. O potser l’imminent ruptura de Bèlgica de que parla la premsa internacional no és més que un joc de polítics. És ben cert que aquests magnifiquen les coses, però no és menys real el fet històric del conflicte, les arrels del qual venen d’antic. No deixem de veure que l’antiga supremacia dels valons sobre el poble flamenc en la qual es va construir aquest estat és una rèmora avui encara viva a la consciència col·lectiva de la societat belga. La crisi de govern és, llavors, la darrera manifestació d’aquest conflicte atàvic.

Un sistema complex

Bèlgica va passar de ser un dels estats més centralistes d’Europa a ser-ne un dels més federals, en un procés progressiu que va tenir lloc a la dècada dels setanta i els vuitanta, quedant finalment constituida en tres regions federades: Flandes, corresponent a la comunitat flamenca, de parla neerlandesa; Valònia, comunitat francòfona i antic motor del país i Brussel·les, la més petita de totes, zona bilingüe a cavall entre les dues anteriors que alberga la capital i la seua àrea metropolitana. Totes tres regions compten amb parlaments propis, que sostenen més poder legislatiu que el parlament nacional, i limiten la tasca del govern a la recaptació dels impostos, el control d’un 80% de les finances i la totalitat del sistema de seguretat social.

La complexitat del sistema belga radica en la necessitat de donar representació a totes dues comunitats per igual. Des del procés de federalització, Bèlgica ha estat un país que cerca constantment l’equilibri, quelcom difícil atès al seu passat convuls com a escenari històric de mil i un conflictes entre comunitats ben diverses. Ací la constitució prescriu un nombre igual de ministres d’una i d’altra banda i els principals partits polítics, independentment del tradicional espectre ideològic liberal, democristià o socialdemòcrata, estan configurats al voltant de la necessitat de representar els interesos d’amdues comunitats lingüístiques. En un sistema d’aquestes característiques, la formació del govern nacional esdevé una dificultosa ecuació matemàtica on cal tenir en compte un gran nombre de paràmetres.

Als carrers tot està indicat doblement, sovint també en alemany o anglès. La cultura idiomàtica dels seus habitants és vasta. De vegades ens han sorprés parlant-nos en castellà quan ens hi dirigiem en francès i hem quedat completament bocabadats en veure que, alguns, fins i tot coneixien el català i l’existència del nostre país. Aquesta gent encara guarda antics recels envers els seus conveïns, però no té por a les llengües, i vista la situació, constatem que aquest punt és un dels pilars bàsics del seu sistema educatiu. No podia ser altrament a la capital d’Europa. Però aquest fet, tan normal al centre del vell continent, no deixa de fascinar-nos; no imaginem una situació mínimament semblant a l’Estat espanyol. De fet, pensar en vuit mesos sense govern a casa nostra és imaginar una situació on la tensió podria tallar-se amb ganivet, en un ambient on pul·lularien els vells fantasmes del 36.

Ivy és de Bruges, ciutat eminentment turística i una de les meravelles de la regió flamenca. Parla neerlandès, francès i anglès i es dedica a fer visites guiades a bord del seu carruatge, acompanyada per la seua inseparable amiga Sarah, l’egua que ens condueix. Per a Ivy, la cosa està ben clara: La independència no seria convenient, som un país petit, per què fer-lo més petit encara? Ja vam superar els problemes que teniem, abans estavem discriminats i lluitàrem per aconseguir uns drets que ara tenim. El seu col·lega, Didier Erik, està completament d’acord amb ella, i encara va més enllà: El problema és que ací sabem parlar les dues llengües, però els valons encara es neguen a parlar flamenc, no volen perquè ho consideren poc important. És ací on arribem al fons de la qüestió, la vella ferida per on sagna encara avui el país: tot i la igualtat aparent, la societat francòfona encara enyora les velles glòries, aquells temps als que tenien la paella pel mànec, però aquells anys queden ja molt lluny.

Vents de ruptura

Tant és així que les circumstàncies han fet un tomb, afavorit pel declivi de la mineria, ans motor de la rica Valònia, que ara contempla com l’antiga regió dominada, Flandes, es converteix cada dia més en una terra on afloren el comerç i les finances que li permeten recuperar el seu antic esplendor i la retornen al lloc que un dia va tenir com a una de les regions més riques d’Europa. Això, considerant el conflicte encara latent, ha portat al ràpid ascens de l’independentisme flamenc, pregonat pel Vlaams Belang (Interés Flamenc), partit ultradretà que propugna la separació de Bèlgica i l’estretament de les relacions amb els Països Baixos, adduïnt principalment motius econòmics com ara les transferències de capital de Flandes a Valònia i Brussel·les. A més, impulsa un model d’assimilació completa dels immigrants a la cultura local, expulsant-ne els que rebutjaren fer-ho i s’oposa a l’entrada de Turquia a la Unió Europea.

Aquest partit va acaparar el 12% de la representació en les darreres eleccions de 2007, aconseguint 17 escons al parlament nacional amb vora 800 000 vots. Ens sobta trobar aquestes cotes de representació en un partit d’ultradreta – que a més proposa una amnistia pels imputats pels crims del nazisme – a un país que va ser invadit per Hitler, però és una més de les contradiccions que ens acompanyen. Suposem que, amb tot allò aconseguit per l’Estat federal, només queda la caixa dels diners i els prejudicis d’ambdues parts per seguir tensant la corda de la divisió. Hom no pot oblidar tampoc l’aïllament d’ambdues comunitats, tan diferents com les llengües que parlen. Resulta difícil trobar a Bèlgica matrimonis mixtos entre valons i flamencs, veure famílies en les que el pare parle als fills en neerlandès i la mare en francès o a la inversa, fet aquest tan freqüent a casa nostra. Ni tan sols en zones de transició o a la bilingüe Brussel·les: ací cadascú s’inscriu a la comunitat pertanyent – tot i la riquesa lingüística dels ciutadans, el monolingüisme quotidià és un fet característic –.

En aquest brou, no resulta excessivament complicat d’entendre l’èxit de les accions populistes del Vlaams Belang, tot i el seu aïllament per part de la resta de forces polítiques, que es neguen a formar coalició amb la formació independentista, possibilitant l’anomenat cordon sanitàire i impendint així que participe en el govern d’un país que – contrari a la tendència general – no coneix el bipartidisme. A més, en els darrers anys, la tendència en el context internacional europeu sembla afavorir els moviments independentistes, després d’esdeveniments com la independència de Montenegro, la recent proclamació unilateral de Kosovo com a estat independent – completant així el procés de desmembrament de l’antiga Iugoslàvia –, l’ascens al poder del Partit Nacionalista Escocès, que ja ha anunciat un referèndum de secessió per a dintre d’un parell d’anys i la proposta del lehendakari basc de consulta popular per a 2008, tot i les particularitats polítiques de l’Estat espanyol, on aquestes són il·legals.

El llarg camí a l’enteniment

Mentrestant, a Bèlgica, les tensions semblen apaivagades amb el final del període de tres mesos de govern provisional de l’anterior primer ministre, el liberal flamenc Guy Verhofstadt, un pas significatiu després de 192 díes sense govern – rècord històric a l’Estat belga – possibilitat per l’entesa de cinc partits, dos de flamencs i tres de francòfons (cobrint així la major part de l’espectre polític) i que ha servit per gestionar els afers més urgents del país, com ara el pressupost o la gestió d’ajudes per la pujada del preu de la calefacció. Aquest govern havia d’establir les bases per arribar a una entesa que permetera constituir un nou govern, capaç d’acometre la reforma de l’estat per tal de redistribuir les competències d’ambdues comunitats lingüístiques.

Finalment, el darrer 20 de març, el democristià flamenc Yves Leterme, home completament bilingüe, de pare francòfon i mare flamenca – una de les excepcions que confirma la regla –, guanyador de les eleccions de 2007, va aconseguir formar govern amb els liberals i democristians flamencs i socialistes i democristians valons, després d’haver fracassat en dues ocasions anteriors degut a les exigències dels nacionalistes flamencs i la reticència dels valons a cedir competències federals. Així doncs, Bèlgica tanca una etapa de tensions i confrontació que s’ha allargat durant els més de nou mesos que no ha tingut govern formalment constituït. No obstant això, l’enrariment polític quedarà present al país, que es troba a un any de les eleccions regionals a Flandes i a Valònia, fet que obligarà els polítics a no abaixar la guàrdia i a mantenir-se en precampanya durant la no menys delicada fase de reforma de l’Estat. Què passarà d’ací endavant? Tot depén de quant s’arribe a tensar la corda.

Jaume Barber.

L’Eurocos Abril 15, 2008

 

 

Un mateix sentiment, però no procedent d’una mateixa nació. O tal vegada sí, la nació de les nacions. Un exemple de l’Europa del futur, almenys per la qual ells treballen. Una petita part del vell continent, formada per un gran cos militar. Tots tan distints, i alhora tan iguals. La unió fa la força, i aquest és el seu primer pas. Heus açí el Eurocos, l’exèrcit europeu integrat per militars de nou països.

 

“Vosaltres heu de ser Lletres de Banús. Us estàvem esperant!”, el brigada Sancasto ens ha reconegut. Es mostra feliç i proper. Sembla alegrar-li el contacte amb gent del seu país. I més si és per a aproximar-los un poc al que és la seva labor a Europa. Ell no té cap tipus de problema amb les fronteres. Conviu cada dia amb gent vinguda dels països que formen el cos: França, Alemanya, Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Grècia, Polònia i Àustria.

 

El brigada Sancasto, ens dota d’una identificació abans d’entrar als voltants de la caserna. L’arribada no ha estat fàcil, i l’oficial ho sap: “Sé que estem un poc allunyats, si hagués sabut que havien tallat la línia d’autobús, us hagués facilitat un transport”. La caserna general del Eurocos es troba situat als afores d’Estrasburg. Aquest va ser construït pels alemanys en 1912. Vuitanta anys més tard, en 1992, va néixer el Eurocos de la mà d’Alemanya i França, com part d’una iniciativa conjunta per a incrementar el compromís europeu en matèria de defensa i seguretat. Aquest últim país seria el qual decidiria un any després la seva ubicació en la ciutat d’Estrasburg.

 

La majoria de militars no resideix allí, prefereixen viure en la ciutat, malgrat l’esforç que suposa tots els dies el trasllat al seu lloc de treball. A primera hora del matí han d’estar en formació per a començar la seva jornada, pel que generalment es desperten abans que claregi.

 

Encara que en un primer moment el Cos d’Exèrcit europeu fos creat per França i Alemanya, la iniciativa estava oberta a altres països membres de la UE. Bèlgica, Espanya i Luxemburg es van adherir en 1993, 1994 i 1996, respectivament. Aquests, al costat dels dos països dels quals va sorgir la idea d’aquest cos militar, formen les “nacions marc”, úniques amb capacitat decisiva. Fins al dia d’avui, Grècia, Polònia, Turquia i Àustria han passat a pertànyer al Eurocos, ja com “nacions no marc”.

 

L’organització del Eurocos es basa en una Caserna General multinacional de Cos d’Exèrcit, i aquesta pluralitat es percep des d’un primer moment. A l’entrada de l’edifici en el qual ens esperen, les banderes dels diferents estats membres onegen a manera de benvinguda. Diversos soldats passen caminant. Entre tots, un espanyol. Es distingeix clarament pel seu uniforme. Encara que no per la seva boina. Cadascun d’ells lluïx una vestimenta distinta, no obstant això posseïxen un punt en el qual convergeixen. La boina és el símbol que els identifica com part d’aquest Cos d’Exèrcit europeu, la seva plantilla de personal es distribuïx segons una quota de repartiment acordada entre les nacions marc i els llocs d’alt nivell van rotant entre elles de forma equilibrada. Totes les decisions es prenen a consens entre aquests països amb capacitat decisiva. Un dels canvis previstos de cara al futur és que Polònia passe a ser un membre amb veu i vot.

 

Una vegada en l’edifici, vam pujar a la primera planta, on ha estat adequada una sala per a donar-nos la benvinguda i oferir-nos una petita conferència. El comandant Billón ens rep amablement, ell serà l’encarregat d’informar-nos sobre el cos. “No sé si sabré llegir les notes de l’exposició en espanyol. No us ho aneu a creure, però mai he donat la conferència en el meu idioma”. Juan Billón domina perfectament l’anglès. I no és para menys, el seu treball l’hi exigeix. L’anglosaxó és el llenguatge de treball en el Eurocos. Tot aquell que vulgui un lloc en la caserna general, ha de passar uns exàmens per a valorar si el seu nivell és l’adequat davant qualsevol circumstància. L’anglès és utilitzat també en les operacions, encara que els documents fonamentals es publiquen en els idiomes oficials de les nacions marc. “En reunions en les quals som tots espanyols, vam parlar en el nostre idioma; però si existeix una única persona que no sigui del nostre país, passem a parlar en anglès sense pensar-lo. Cal mirar per tots”, detalla el brigada.

 

Ni alemany, ni belga. Tan sols membre del cos europeu. La convivència entre els soldats que formen el Eurocos no admet distincions quant a nacionalitats. I això també queda plasmat en la seva política interna. Cap nació marco ocupa per duplicat un que ja hagi estat cobert per una altra. La caserna general no està dirigida per un país capdavanter, cada dos anys es renova, i canvia de cap.

 

Aquest bienni, 2007-2009, té denominació valenciana. “M’han dit que venien els espanyols a visitar-nos, i no podia perdre-me’l”. Pedro Pitarch, valencià, i General Cap del Eurocos des del 21 de setembre de 2007, ha reservat un buit en el seu moment de treball per a acostar-se a saludar als seus compatriotes. No és costum que el Comandant intervingui en visites d’aquest tipus. Però aquesta és una ocasió especial, i Pitarch no vol deixar passar per alt ni el més mínim detall: “Tenim preparat algun regal per als valencians?”. Diversos brigades que es troben en la sala es mobilitzen i porten una borsa repleta de petits records en forma d’insígnies del cos. De manera personificada, el General passa a saludar-nos, i a donar-nos el regal. Es mostra alegre i busca transmetre la proximitat que ell sent cap a nosaltres, tot el que li uneix a Espanya, a València; el sentiment pel qual ha decidit dedicar-nos una estona del seu temps. “Algú és de l’Eliana?”, Pitarch recorda un amor que va tenir en aquesta regió, i somriu al saber que una de les estudiants del nostre col·lectiu procedeix de la mateixa.

Després de la breu, però intensa, visita del Comandant cap, Billón procedeix a introduir-nos en la història, evolució, organització i estructura del Cos d’Exèrcit europeu. A mesura que la conferència avança, la idea del que és el Eurocos va clarificant-se. En el transcurs de la mateixa, ens adonem que el progrés del cos ha estat notori, i adaptat a les circumstàncies del moment.

 

El Eurocos, que va néixer en un primer moment amb una estructura de Cos d’Exèrcit Pesat enfront d’un atac de la URSS, en pocs anys, en 1998, va passar a ser un Cos d’Acció Ràpida. Des de la seva creació, en 1992, fins als nostres dies, ha anat adquirint importància en tota Europa, i a poc a poc, més països s’han anat adherint. La pròxima incorporació prevista és la del nostre país veí, Itàlia.

 

Amb això, la rellevància del cos es va constatar amb el Tractat de SACEUR, en el qual el Eurocos es va posar a la disposició de l’OTAN. D’aquesta forma, evitant un conflicte col·lateral. En resum, el Cos d’Exèrcit europeu realitza operacions assignades directament per les nacions marc, o treballa subordinat en altres dirigides per l’OTAN o per la UE. A més, pot ser emprat sota mandat de l’ONU o de la OSCE.

 

Crear un exèrcit de la Unió Europea. La finalitat de la formació d’aquest cos no cap oblidar-la. Les missions generals per a les quals el Eurocos està organitzat i instruït són la defensa col·lectiva dels seus aliats, el restabliment i manteniment de la pau, i les missions humanitàries. La primera de les operacions que li va ser encomanada va tenir lloc en 1998, any en el qual va intervenir com força d’estabilització a Bòsnia i Hercegovina. En el 2000, va servir de força per a Kosovo, i en el 2004-05 va actuar com Força Internacional d’Assistència a la Seguretat per a Afganistan, a invitació del govern del país. Com una de les Forces d’Alta Disponibilitat per a les operacions que lidera l’OTAN, des de juliol de 2006 fins a gener de 2007, va anar per rotació la Força de Resposta d’aquest organisme.

 

Al terminar la conferència, el comandant Billón espera en silenci que li abordem amb les nostres preguntes de joves aprenents de periodistes. “Cal estrènyer en la precisió de la comunicació de la defensa”, van destacar alguns càrrecs que van passar a saludar-nos. Els membres del Eurocos protesten per la falta de rigor de les informacions. L’ofici de l’informador no és fàcil, i la precisió tampoc. Encara més quan es tracta de temes en els quals la fidelitat és indispensable. I la defensa és un d’ells. Per això, en tot moment els integrants del cos van intentar ser el més clars possible, de cara al futur.

 

La visita arriba a la seva fi. Ens marxem, processant tota la informació que ens han transmès. I sobretot, reflexionant sobre sentiment que es respira en tota la caserna. No es distingeixen entre ells, perquè tots són iguals. O això es percep entre els membres del cos. Conviuen i treballen cada dia amb compatriotes, malgrat d’haver nascut en un país distint. Allí, als afores d’Estrasburg, existeix un lloc on les fronteres han quedat obsoletes. Tots són ciutadans, soldats, de la nació de les nacions. Aquest és l’esperit pel qual lluiten.

 

Una única moneda, un exèrcit comú i un govern central. Aquests són els elements indispensables per a crear un Estat. De la mà del Eurocos, pot ser que cada vegada estiguem més prop d’aquesta meta: la nació de les nacions europea. Per a alguns, un somni; per a uns altres, una utopia.

 

Tamara Gil.

El mal de llengües a Bèlgica Abril 15, 2008

 

Dies abans de marxar cap a Bèlgica, els companys del grup de premsa assenyalavem tots aquells factors socials que haviem d’observar una vegada allà. Prompte va sortir el tema del bilingüisme, és clar que ningú dubtà de restar-li importància ja que al darrere d’aquest fet s’amaguen altres factors socials que condicionen la realitat d’un país.

 

A Bèlgica com sabem els combats lingüístics ha estat i estan presents entre la comunitat flamenca, situada al nord del país, i la comunitat valona situada al sud. La llengua materna dels flamencs és el neerlandés, popularment conegut com el flamenc. A la zona valona es parla el francés, i una minoria parla l’alemany. Per tant podem afirmar que l’estat belga és un estat plurilingüe, i les seues llengües oficials són el flamenc, el francés i l’alemany.

 

Brussel.les: del bilingüisme a la diglòssia

 Després d’aquesta aproximació a l’anàlisi que ens ocupa intentarmem transmetre com van ser les nostres reaccions respecte al bilingüisme una vegada allà. Cal indicar que només estiguerem a dues regions de Bèlgica: Brussel.les capital i a les ciutats de Bruixes i Gant, a la zona de Flandes. Per tant no varem poder apreciar la situació que es viu a la zona francòfona, però el que sí que és cert, és que a Brussel.les ciutat ens adonarem que a tots els llocs es parlava en francés (això si, erem turistes i per tant se suposa que als turistes se’ls parla en francés), és precissament aquí on apreciem el segon plànol que ocupa el flamenc. És cert que Brussel.les capital és bilingüe, però si als turistes se’ls parla tot en francés, veiem com l’altra llengua -flamenc- queda en una segona posició. La situació que trobem és semblant a la que hi ha a casa nostra on el català perd rellevància davant el castellà, en qüestions administratives, econòmiques ( englobaríem el turisme), ensenyament. Per tant d’una situació de bilingüisme es passa a una de diglòssia.

 

Recollirem alguns testimonis per a fer-ne una millor aproximació, i amb el francés primari d’uns i amb el francés brillant d’ altres intentarem recopil.lar algunes declaracions i fer-nos alguna idea, i era del tot previsible el que ens respongueren. A Brussel.les la majoria de gent parla amb francés i com no amb anglés, i es així com es mou tot. De fet parlàrem amb una estudiant valenciana i ens explicà que la llengua principala a la Universitat era el francés i que la majoria de les assiganutures s’impartien en aquesta llengua. Pel que fa a l’ensenyament primari i secundari, hi ha escoles francòfones i flamenques.

Realment es difícil pensar que el flamenc podria sobreviure a una ciutat com la de Brussel.les (seu europea, arribada de molts immigrants i “zona neutra” entre dues comunitats –flamenca i valona- enfrontades que fan d’el país un polvorí).

  

Si donem una ullada al passat observem que Flandes després de lluitar contra les elits franceses i flamenques que volien impossar el francés, finalment aconsegueix el bilingüisme oficial, a la dècada dels 70 del segle XX, l’estat belga fou realment federal i s’aplicà l’unilingüisme a Flandes i a Valònia, però s’inventaren la regió de Brussel·les, una Brussel·les ja molt francofonitzada. Si l’any 1900, un 95% dels brussel·lencs parlaven el flamenc, a finals dels 90 del segle XX els brussel·lencs flamencs arribaven només a un 15%. Els flamencs doncs, veuran com la seua capital va francofonitzant-se a poc a poc. Ara els flamecs temen a allò que anomen “brussel.lització”, és a dir que la francofonització s’estenga pels pobles flamencs limítrofs amb la regió de Brussel.les, on el flamenc es l’única llengua oficial.

 

Flandes: més poder davant la comunitat valona

Després de recòrrer els carrers de Brussel.les, visitarem Bruixes i Gant, que com ja hem avisat formen part de la regió de Flandes, situada al nord del país. Ací als turistes els tracten igual que a Brussel.les o que a la majoria d’Europa: english or french?.

 

A Bruixes ferem el mateix procediment que a Brussel.les intentarem preguntar i agafar declaracions. Li preguntarem a una guía turística flamenca, la situació del flamenc i del bilingüisme. Cal dir que es quedà una mica descol.locada a la pregunta que li ferem. Aquesta estava assabentada i va reconèixer que hi havia un problema. Ens explicà el poc respecte que els valons tenien cap als flamencs en la qüestió de la llengua, ja que a Flandes el francés es dona com a segona llengua, i per tant tots els flamencs saben francés, mentre que els valons no mostren cap interés per apendre el flamenc . Ens va dir que la classe treballadora parlava tota en flamenc ( tot açò comparable amb l’estat Espanyol). Ara bè deia que personalment veia la independènca de Flandes com una estupidesa.

Després de conèixer la situació, diguent-li passiva, que hi ha a Brussel.les, veiem que la cosa a Flandes canvia per complet. A més ho hem vist últimament  a tots els mitjans de comunicació la poca entesa que hi ha entre els partits flamencs i el valons. Els flamencs demanen més poder regional i enmig d’aquesa  fractura entre sud i nord, una de la protagonista és la batalla lingüística. Per exemple el govern flamenc anuncià que els xiquets que no parlaren flamenc no podrien matricular-se en una escola flamenca. Açò es va fer ja que molts pares de parla francesa matriculaven als seus fills en les esocles flamenques, ja que aquestes donen una millor formació. Amb açò s’evitaria la invassió francòfona.

 

A Flandes cada vegada tenen més clar que s’ha de fer una reforma d’estat. Inclús un professor de la Universitat Catòlica de Lovania, afirma que la idea del separatisme està present en tots els flamencs.

La situació dels valons es distinta ja que aquestos defenen la unitat de Bèlgica, Experts apunten que la indepència en la zona valona no seria viable, ja que segons apunten els mitjans de comunicació Belgues, són els flamencs els qui generen la majoria de riquesa del país.

 

I enmig de les batalles lingüístiques, el neerlandés (flamenc) és la llengua materna i d’ús habitual de la majoria de la població del país, exceptuant els habitants de Brussel·les i alguns dels municipis del voltant, on el francès és l’idioma més estès -tot i que el flamenc és parlat com a llengua materna per entre un 10 i un 15% de la gent i es calcula que entre un 30 i un 40% el sap parlar. Si es considera un punt de vista estrictament lingüístic, el neerlandès és un dels diversos dialectes del baix alemany, una llengua que s’estén des del Westhoek -zona neerlandòfona dins de França- fins a la frontera germanopolonesa. Ara bé, el neerlandès ha seguit un procés d’estandardització des de l’Edat Mitjana, cosa que no ha passat amb les altres parles baixalemanyes. De resultes, el neerlandès és considerat avui dia una llengua independent. A Flandes, els parlants de neerlandès es troben arreu del territori nacional, inclosa la capital, Brussel·les, on són minoria. A tota una colla de municipis del sud de Flandes, al llarg de la frontera amb Valònia, la llengua neerlandesa conviu amb la francesa. La població flamenca parla bé la variant estàndard de la llengua neerlandesa, bé algun dels dialectes parlats tradicionalment al país, que d’oest a est són el flamenc estricte, el brabançó i el limburgès, encara que aquest darrer ha estat reconegut com a «llengua regional» als veïns Països Baixos, diferent del neerlandès.

 

Pel que fa a la presència als mitjans, el flamenc domina de forma majoritària als mitjans de comunicació flamencs. Els principals diaris del país (De Standaard, De Morgen, De Tijd) estan escrits en neerlandès. També s’empra aquest idioma a la radiotelevisió pública flamenca, la VRT, i a les principals televisions privades, com la VTM o KanaalTwee, així com a les emissores regionals i locals.

Hem vist que el plurilingüisme, tant a Bèlgica com a l’estat espanyol sempre esta i estarà enmig de totes les confrontacions, i es que darrere d’una llengua hi ha una cultura, una comunitat de parlants i una història. En el moment que la comunitat de parlants d’una llengua no respecte l’altra, les confrontacions i les tensions sempre estaran presents.

 

Amparo Puerto.

Traductors a la Unió Europea Abril 15, 2008

El Parlament Europeu és una institució que reuneix a 750 diputats dels 27 països membres. Per a que tots aquests diputats s’entenguen entre ells, és necessària la figura dels traductors i els intèrprets, persones que treballen a l’ombra i la seua labor permet que els plens del Parlament arriben a bon terme sense problemes d’idiomes.

 

El Parlament i la Unió Europea reconeixen els 23 idiomes dels països membres com oficials (la ONU només reconeix com oficials l’àrab, el xinés, l’espanyol, el francés, l’anglés i el rus). A més, la diversitat de cultures dins de la Unió fa que traductors i intèrprets tinguen que treballar amb tres alfabets (occidental, grec i ciríl·lic).

 

En 2004, la Unió Europea va conéixer la seua major ampliació fins a la data, i va passar de 15 a 25 membres. Mentrestant, els traductors del Parlament, el Consell i la Comissió passaren de 4000 a 6000. En quatre anys, les institucions comunitàries han passat de traduir un milió i mig de pàgines a quasi el doble.

 

A tota aquesta feina de traducció, el Parlament Europeu dedica quasi la tercera part del seu pressupost. En 2005, aquesta labor representà l’ 1% per cent del total del pressupost general comunitari, uns 1123 milions d’euros.

 

A més, les institucions europees tradueixen anualment més de dos milions de pàgines, i necessiten una mitjana de 2000 traductors i 80 intèrprets al dia (la tercera part del personal del Parlament Europeu). Durant els plens, la interpretació es realitza des de 23 cabines lingüístiques, en cada una de les quals treballen tres intèrprets. En les rodes de premsa són dotze les cabines de traducció.

 

En la cabina de traducció al espanyol trobem a Patricia i Hans. Patricia és una intèrpret de 38 anys de Manresa. Va estudiar Traducció i Interpretació i treballa com freelance per a les institucions de la Unió Europea. Parla espanyol, català, alemany, francés, anglés, suec i està aprenent turc. Normalment, tradueix del alemany, del francés, de l’anglés i del suec al espanyol.

 

Hans és un xilé de mare alemanya que va estudiar Traducció i Interpretació en Heidelberg (Alemània) i va començar a treballar com a traductor freelance per a la Unió Europea en 1986, amb l’entrada d’Espanya en la Unió. Parla espanyol i alemany com a llengües maternes, a més d’anglés, francés i italià, i sol traduir al espanyol i al alemany. Com Patricia, tradueix per al Parlament, per a la Comissió i per a empreses privades.

 

Ens varen contar que no tenen horari en Estrasburg, ja que els eurodiputats programen reunions a hores dispars. No obstant, en Brussel·les sí que conten amb una jornada planificada. Amb la resta de traductors, la relació és cordial, encara que coneixen millor als traductors amb els que comparteixen cabina.

 

A l’hora de traduir, la seua energia es centra sobre tot en les xifres: per la dificultat que presenten, normalment les apunten, i inclús confien en que el seu company siga qui li la anote.

 

Com Patricia i Hans, la majoria dels traductors i intèrprets coneixen a la perfecció quatre o cinc llengües. Al treballar en temps real, els intèrprets escolten i parlen al mateix temps, però escolten selectivament, centrant-se en el missatge més que en les paraules. Es preparen amb antelació, repassen la documentació pertinent en els seus idiomes i la premsa periòdicament per a estar informats de la situació política i dels últims esdeveniments…

 

Per a traduir els textos redactats en qualsevol de les llengües oficials de la Unió, el Parlament Europeu ha adoptat un sistema “de pivot”, que consisteix en traduir primer els textos a les llengües principals (anglés, francés o alemany), i de aquestes, a les llengües amb menys parlants.

 

És un procediment que ajuda a la Unió Europea a l’hora de contractar intèrprets i traductors, ja que són 506 les possibilitats de traducció entre idiomes oficials. Amb el sistema de pivot, les possibilitats es redueixen. Quant major és la dispersió de llengües, més importància adquireix l’ús d’unes poques llengües comunes.

 

La Unió Europea tracta per igual a les llengües oficials dels seus estats membres, però ¿pot haver una identitat comuna sense llengua comuna?

 

Lucía Márquez i Vicente Vila.

 

 

 

El dia de l’Europa institucional Abril 15, 2008