El 20 de febrer, després de 6 hores de viatge el matí anterior i una nit de bon hotel per cortesia de la Unió Europea, vam arribar a la seu del parlament europeu a Estrasburg.
La nostra era una visita per conèixer. En el nostre viatge a Brusel·les, era obligada la visita al Parlament Europeu. Vam pensar en el programa que ofereix el parlament europeu de visitar-lo a través d’un diputat que ens féra d’amfitrió, i vam contactar amb l’eurodiputat valencià Joan Calabuig, que va acceptar la nostra petició. Però justament aquella setmana la sessió plenària es celebrava a Estrasburg, on es celebren 12 sessions a l’any. Aquest atzar ens donà l’oportunitat de conèixer Estrasburg, a l’Alsàcia, i estar a l’espectacular edifici que és la seu del parlament.
Però aquell 20 de febrer no era un dia qualsevol a aquell edifici. Només arribar, i mig meravellats pel lloc, vam veure a la porta un individu vestit de Darth Vader, del qual ens vam riure una estona. La construcció feia un arc quasi tancat per entrar a l’interior, deixant una espècie de plaça circular en el propi edifici. Des d’una de les finestres hi havia penjada una pancarta on es llegia amb lletres grans la paraula REFERENDUM. Era difícil establir una relació entre aquell Darth Vader i la pancarta, però poc després ens assabentàrem que aquella era la protesta del grup de diputats euroescèptics davant la votació respecte al tractat de Lisboa que aquell mateix matí s’anava a celebrar en aquell mateix edifici. Anàvem a assistir, en certa mesura, a un esdeveniment històric, no?
Després d’un esmorzar poc saborós a la cafeteria, vam assistir a la sessió del parlament com a públic. La impressió que causava l’hemicicle, imponent, contrastava amb el número de diputats presents: no arribaven a la centena d’un total de més de 800 parlamentaris. Era la sessió prèvia a la votació del tractat de Lisboa: es tractava de preguntes entorn a qüestions del citat tractat. L’afluència indicava la transcendència real d’un debat entorn a una qüestió ja decidida com era el tractat de Lisboa.
Una de les coses que més et fascinen quan t’asseus a una butaca del parlament europeu és el sistema de traducció simultània. Gràcies al servei d’intèrprets del parlament, amb uns auriculars es pot escoltar, a més de la veu original de qui parle, més de 15 canals, cadascú amb la traducció simultània d’allò que es diu a cadascuna de les llengües oficials de la Unió. No cal oblidar, però, que la traducció és només per a les llengües oficials (les oficials de cada estat) i no les cooficials, per tant, no tots els ciutadans poden escoltar allò que es diu en la seua llengua materna, com en el nostre cas, el català. És difícil de justificar que llengües com el maltés amb 330 000 parlants o el letó, amb 1’5 mil·lions, disposen de traducció simultània i no llengües com el sard o el català, que els superen àmpliament en número de parlants. La política del multilingüisme, amb el servei de traducció i interpretació, els documents en les 23 llengües oficials i tot el que se’n deriva, costa més de mil mil·lions d’euros anuals, un 1% del PIB de la Unió Europea.
Estàvem coneixent com funciona aquesta Unió Europea, i la següent experiència no fou menys interessant. Després de més de mitja hora de sessió “plenària”, ens presentàrem al nostre amfitrió Joan Calabuig, del grup socialista europeu. Aquest, però, ens havia preparat una xerrada amb diversos parlamentaris de l’Estat espanyol, entre ells el vicepresident del parlament europeu, Miguel Ángel Martínez.
En primer lloc van parlar els parlamentaris del PSOE, especialment Miguel Ángel Martínez. El vicepresident del parlament europeu ens contà experiències pròpies, la lluita antifranquista, amb presó i tortura incloses, i va fer una encesa defensa de l’europeisme com a valor progressista. Donada l’avinentesa pre-electoral no va dubtar a relacionar tot aquest progressisme europeista amb la candidatura de José-Luis Rodríguez Zapatero, que es jugava ésser reelegit com a president del govern escasses setmanes després. La maquinària electoral del PSOE estava ben engrassada inclús a Brusel·les.
Després del discurs de Martínez i d’una breu presentació (més que discurs) de la resta de diputats socialistes presents a la sala, intervingueren David Hammerstein, d’Els Verds/Aliança Lliure i José Manuel García-Margallo, del Partit Popular Europeu. Ningú abandonà el discurs europeista. Hammerstein, amb el seu peculiar valencià made in Los Angeles (l’únic eurodiputat de València que ens parlà en valencià) creia en una Unió Europea al servei dels ciutadans, una espècie d’òrgan protector, de germà gran europeu, poderós i incorruptible, que protegeix els seus habitants de les injustícies dels governs locals i estatals. A García-Margallo se’l veia un poc incòmode entre tants diputats del PSOE, però això no li va impedir elaborar un discurs de boniques paraules, on Europa i futur compartien el tron.
El torn de preguntes va ser breu, condicionat per la votació que s’anava a celebrar moments després, el Tractat de Lisboa. En el torn de preguntes, aquest to europeista va ser la tònica. Tot era Europa per a avançar, per al futur. Les respostes a preguntes sobre el fracàs del procés constitucional, i especialment el tractat de Lisboa i la seua aplicació, sense cap referèndum, s’escudaren en aquest “construir Europa”. La fal·làcia era identificar la Unió Europea, el procés de constitució europea, en una idea de funcionar Europa (neoliberal) i els mecanismes per establir-ho (cada vegada més antidemocràtics). García-Margallo respongué que els parlaments estatals sí eren democràtics, però amb açò, no s’evidencia que el parlament europeu no té tanta importància real? Quin pes real té una institució que no és democràtica, sinó més bé de consulta i orientació? La resposta al pes que realment té el Parlament Europeu es pot trobar a les iniciatives de David Hammerstein, per exemple, legislacions concretes i locals, solució d’alguns problemes, però una subordinació real al poder del Consell Europeu (dels estats membres) respecte als temes fonamentals i d’estructura, com aquest tractat de Lisboa. Tots els diputats de la sala estaven d’acord, excepte Hammerstein, que s’abstenia.
Després, mentre el cap del servei de premsa del parlament ens explicava la seua tasca i els europarlamentaris estaven al parlament (ara sí de gom a gom), podíem seguir a través d’una pantalla el resultat de les votacions respecte a les esmenes al Tractat de Lisboa i a la seua aprovació. Finalment, es va aprovar, amb 525 vots a favor, 115 en contra i 29 abstencions. L’oposició al tractat venia del grup d’esquerra unida europea (GUE-NGL), els euroescèptics i les forces d’ultradreta, i els vots favorables dels dos principals partits, PPE i PSE, juntament a la tercera força, els liberals europeus (ALDE).
Després de l’encontre amb els diputats vam completar la visita per la zona de premsa. Des d’ací, periodistes dels mitjans més influents d’Europa envien les seues cròniques. I després, ho vam completar amb la visita a la sala on es celebren les rodes de premsa. La nostra visita, però, no va passar desapercebuda. Just quan anàvem a eixir, anava a començar la roda de premsa d’Íñigo Méndez de Vigo i de Richard Corbett, els ponents parlamentaris responsables del tractat de Bolonya. El seu tractat acabava d’aprovar-se. I nosaltres vam assistir a la roda de premsa, asseguts al costat de periodistes que feien el seu treball.
Els dos ponents es congratularen per l’aprovació del Tractat i feren balanç de l’etapa que aquell mateix dia es tancava. Com no, miraren al futur d’Europa, un futur que per ells, en aquell dia es presentava més pròxim, i millor. El periodistes apuntaven ja a la qüestió estrella que incorporava el nou tractat, la figura del President europeu. Méndez de Vigo, amb evasives, aconseguí desesperar a una periodista francesa (o potser belga, o de Luxemburg fins i tot) que li demanava un nom per a la presidència del consell. Era divertit veure la seua reacció de frustració uns segons després de què el diputat haguera acabat de contestar, fruit de l’ús del sistema de traducció (quasi) simultània que s’estava utilitzant. Arribaves a solidaritzar-te amb aquella periodista. Volent saber, preguntant, posant en un compromís a qui preguntes, però assistint impotent a com l’interlocutor escapa de la clau de la pregunta amb total impunitat. Potser fóra molt jove, massa, i encara no estava suficientment acostumada a la vida real, pensarien la resta de periodistes. O bé encara no havia envellit i encara era una periodista de veritat.
Un últim detall de la roda de premsa, Méndez de Vigo, diputat del PPE per la circumscripció espanyola, va començar parlant en anglés, a pesar del servei de traducció. Al veure a tanta gent (nosaltres) que l’entenia en castellà, va passar a la seua llengua materna.
Corbett i Méndez de Vigo enfilaven la porta d’eixida i s’allunyaven, però els abordàrem literalment per si podíem fer-los unes preguntes. L’espanyol continuà el seu camí, la simpatia que havia demostrat per nosaltres minuts abans s’esvaïa completament. L’anglès, Corbett, sí que va accedir a parlar amb nosaltres.
Richard Corbett ens va descobrir el seu cor, els seus sentiments nacionals, el sentiment europeu. Ets britànic o europeu? I’m so many things (sóc moltes coses). L’esport era el paral·lelisme. Ell és de Liverpool, i red (seguidor del gran Liverpool FC); també anglés i per tant, seguidor de la selecció de la creu de Sant Jordi; britànic, voldrà que la Gran Bretanya guanye moltes medalles als Jocs Olímpics; i també europeu, i desitjarà que Europa guanye la Ryder Cup de golf contra els EUA. Sentiments compatibles, per a Richard Corbett. I creu que és una opció extensible a realitats com la basca o la catalana.
Corbett ens explicà aspectes de l’estructura que hi haurà amb el tractat de Lisboa, i tractà de justificar la forma d’aprovació del tractat, que no preveu referèndum, apel·lant a la tradició democràtica dels països i els seus parlaments. Aquesta tradició democràtica, però, no va fer coincidir els resultats a França entre les forces polítiques parlamentàries majoritàries (on l’UMP i el PS de forma oficial donaven suport al sí) i l’opinió popular al referèndum. Per a Corbett, no era cap falta de democràcia: els francesos van votar a Sarkozy, i Sarkozy havia promès aquesta via si resultava elegit, fet que justifica per Corbett la no celebració de la votació popular a França.
Els 10 minuts de contacte, entrevista i debat directe amb Corbett van ser intensos interessants i, un fet ja de per sí per a agrair a un ponent de la constitució i del nou tractat. I com a ell, també a la resta d’europarlamentaris, professionals i treballadors de l’Eurocàmera que ens van acostar a aquella realitat.
Després d’açò, sols que ens quedà comprovar que els menús al Parlament Europeu són pareguts als d’un menjador d’escola. Mentre dinàvem, però, parlàvem de la visita, del parlament, de la seua política, de política, d’Europa. Què ens deia tot allò? Com s’anava a construir, com s’hauria de construir, l’Europa?
Albert Asunción.
Leave a Reply