Diari de viatge Abril 16, 2008

Un viatge comença amb inquietud. Lletres de Banús aposta no sols per un projecte, sinó també per una aventura: el camí que ens duga a la solidesa requerida per enfrontar-nos al periodisme.

Des de l’eixida de Manises s’albira una mescla d’il·lusió i capacitat, d’idees i força per enfrontar-les. La gent prepara els seus objectius de càmera i pensa en els fets que per suposat haurà de redactar. És sens dubte la descripció més exacta possible, i els dies al nostre destí reforcen aquesta visió.

 

ESTRASBURG

Sis del matí. Moviment en l’obscuritat. La gent a Brussel·les es prepara per a una nova jornada de treball i nosaltres fiquem rumb al nostre primer destí.

Cinc hores de tren i un recorregut al llarg de tres països ens duen a Estrasburg, la ciutat en què coneguérem molt de prop Europa.

L’Eurocos, seu de la unió militar europea, ens rep de la millor forma que podíem imaginar: el capità general, Don Carlos Pitarch, d’origen valencià, es deixa veure per donar la benvolguda al primer grup de civils espanyols i valencians que visita l’Eurocos. La seu militar, com una força al servei de la Unió Europea i la Aliança Atlàntica, és una part més de l’iniciativa conjunta per incrementar el compromís europeu en matèria de seguretat i defensa. Aquestes són les primeres idees que tots apuntem als nostres blocs.

 

La jornada del dia següent dóna encara més espai al paper: visitem el parlament europeu, en la jornada en què la seua “ordre del dia” inclou un debat i una votació definitives per donar espenta al futur de la Unió Europea. El Tractat de Lisboa s’aprova per una majoria abrumadora i nosaltres som testimonis d’esta data “històrica”, en paraules dels eurodiputats amb els que hem tingut l’oportunitat de debatre i conversar sobre l’estat de l’Europa dels vint-i-set.

Miguel Ángel Martínez, Joan Calabuig, Iratxe García, Maruja Sornosa y Luís Yañez-Barnuevo, del grup socialista; José María García-Margallo i Marfil, del grup popular; i David Hammerstein dels Verds europeus; entre els eurodiputats regnava un ambient de pur europeisme.

 

BRUGES

L’anomenen la “Venècia del Nord”, per la quantitat de canals que vertebren la ciutat i la seua bellesa. Però també es mereix el qualificatiu de la ciutat medieval del segle XXI, perquè manté intactes les seues construccions i estructures arquitectòniques.

Bruges, situada al nord-est de Brussel·les, és la capital de Flandes Occidental, i ha sigut declarada Patrimoni de la Humanitat  per la UNESCO al 2000.

El seu encant captiva al primer moment. Els edificis, de peu des de fa fins quatre-cents anys, s’envolten d’una massa d’aire fred, una boira característica, que ens deixa gaudir de la imaginació.

No es veuen cotxes, però sí moltes bicicletes, que circulen botant, com a resultat de l’advoquí que cobreix el sol de tota la ciutat. S’olora l’agradable i dolç gust del xocolate, en totes les seues varietats. I les bruixes pengen del sostres en tots els establiments comercials.

Es fa de nit, i Bruges es converteix en llum i misteri, i en protagonista de les nostres càmeres, dels nostres pensaments de tornada a Brussel·les.

 

BRUSSEL·LES

La nostra estància és a Brussel·les, ciutat freda i assolellada, clàssica i avantguardista, urbana però especial. El camí ens du des del tan apreciat Manneken Pis fins a la Plaça Major, plena de classicisme; des de les Royal Galleries St Hubert, on degustem els tradicionals gofres fins la catedral de la capital belga. L’Atomium, la gran estructura cúbica, compleix 50 anys fent exposició, des de 1958 fins a 2008, quan el visitem nosaltres. Brussel·les es veu completament, com una ciutat més gran de lo que pareix i menys bonica del que és (els cristalls bruts impedeixen veure-la tal i com és).

Però la nostra memòria no guarda tan sols imatges de la ciutat, també experiències: les rialles de tot un grup de valencians que sobresurten entre la serena multitud belga; la sensació d’enfortir llaços entre els companys; les nits de bogeria a l’hostal; amics del continent i de més enllà de l’Atlàntic ….

Brussel·les, capital de memòries.

 

GANT

Última eixida de Brussel·les, altra vegada pugem als eficients trens belgues. Gant és una ciutat carregada d’història però també plena de vitalitat. La bella arquitectura i els canals es mesclen amb la bullícia de gent que freqüenta les nombroses cerveseries i tendes.

Ens apropem al final del viatge i es ara quan apareixen les majors dificultats amb l’idioma. Gant pertany a la regió de Flandes i es parla flamenc. La intuïció que utilitzàvem amb el francès a Brussel·les (i l’ajuda d’una traductora infiltrada en el grup) no tenia res que fer amb el flamenc. Al tramvia sense pagar i sense rumb. Afortunadament aquest s’obria pas per tot el centre de la ciutat, passant quasi als peus de la gent en moltes zones.

Gràcies a la visita a Gant no vam abandonar Bèlgica sense conèixer almenys un dels seus famosos castells. El castell dels Comtes de Flandes, del segle XII, apareix imponent en ple centre, accentuant així la combinació entre tradició i modernitat. La nit ens torna a la capital belga.

 

Un viatge acaba en malenconia. El nostre termina també amb esperança i il·lusió, perquè el treball ben fet per un conjunt de futurs periodistes, independents i molt capacitats, recolza l’oportunitat de continuar coneixent nous llocs, en què l’interés social, i sobretot periodístic, és l’essència del que busca Lletres de Banús.

 

Natalia Alaminos i Charo Navarro.

La ciutat del còmic Abril 16, 2008

 

 

 

Si et desorientes i quedes perdut enmig de Brussel·les, atrapat entre els seus blocs de ciment, no et preocupes massa, si tens sort probablement et topes amb Lucky Luke, a punt d’atrapar als germans Dalton, participar en els misteris que envolten a Tintin, o observar amb els ulls d’un nen al gos coix Jojo, de Geerts.

 

Aquests i molts més personatges, alguns desconeguts per als qui no saben viure de vinyeta en vinyeta, poblen els carrers de Brussel·les, però ho fan d’amagat, esperant a ser descoberts pel visitant curiós.

 

I és que, que Bèlgica siga el bressol del còmic no podia notar-se únicament en l’abundant merchandising dels protagonistes de les vinyetes, que aguaita àvidament als turistes amb ganes de buidar la cartera.

 

Així, encara que proliferen les botigues dedicades al mundialment conegut Tintin, on un fan incondicional trobarà tot el que desitge sobre el reporter amb serrell, el veritable esperit del còmic es troba precisament en el món urbà, en aquest gust pel dinamisme i la informalitat. A pesar de tots els clauers, llibretes o bolígrafs que decideixen estampar-se amb els herois dels còmics , la seua essència sempre residirà en uns quants traços ràpids i una sobredosi de color.

 

Així ho havia de pensar també Michel Van Roye, regidor d’àrees públiques i medi ambient de l’ajuntament de Brussel·les en 1991, qui va impulsar la creació d’una “ruta del còmic” per la capital belga. El recorregut va ser realitzat pel centre Belga del Còmic, i per l’associació “Art Mural” que s’encarrega de realitzar i col·locar els frescos d’acord amb el disseny original dels autors.

 

La ruta la componen 24 frescos, a més de diverses estàtues relacionades amb l’univers de les vinyetes. Un àngel caigut decora un sortint, fruit de la visió inquietant de Yslaire. Mentre que Tintin, autèntic triomfador en el negoci de les “bandes desinées”, observa la ciutat des del seu fresc, situat en Rue de’l Etuve 1000.

 

I si t’acostes a la Broussaille, potser ensopegues amb una parella que camina envoltada de gavines per la ciutat. Aquesta imatge, obra de Frank Pé, fou la primera en colar-se entre els murs de Brussel·les. Recentment s’han incorporat dos frescos interiors: un en la recepció de l’hostal juvenil Sleep Well, de Johan de Moor - i altre en el bar L’Espadon.

 

A més, el recorreguts es poden completar amb una visita al Museu del Còmic o al Centre Belga del Còmic. Encara que es tracte d’espais dedicats a exposicions, xerrades i arxius, la veritat és que el fosc motiu que impulsa als visitants adults a acudir allí és poder fotografiar-se amb el coet espacial de Tintin o amb un dels bolets gegants dels Barrufets. Finalment, els més aficionats seran capaços de descobrir en certs racons de Brussel·les, els escenaris que van servir d’inspiració per a alguns dibuixants.

 

Aquesta ruta permet conèixer la ciutat des d’una perspectiva molt més lúdica, despreocupada i allunyada dels recorreguts històrics, pretensiosos i massa exigents. Com si d’un joc de nens es tractés, el visitant s’emociona tractant de trobar cadascuna de les il·lustracions que s’entremesclen amb l’anar i venir de la ciutat, convertits en veïns immòbils.

 

Decidir capbussar-se per uns moments en un món traçat a força de llapis amb punta i pinzells depèn ja de les il·lusions i la imaginació de cadascun. Això sí, que ningú s’estranye si descobreix després que se li ha colat un barrufet en l’equipatge.

 

Tamara Gil i Lucía Márquez.

Brussel·les Abril 16, 2008

 

La capital belga amaga, sota la seua façana burocràtica, un univers sense complexos. Si oblidem les aparences i observem amb atenció descobrirem què hi ha molt més en el cor d’Europa del que es percep a primera vista.

 

A l’alba, un dimarts qualsevol a Brussel·les, la primera impressió que assalta al viatger és la d’haver quedat abocat a una ciutat d’oficina. La capital belga sembla haver-se pres massa de debò el seu paper com centre polític de la Unió Europea i ha convertit a tots els seus habitants en eficients gerents i administratius que caminen sense distracció de casa al treball i del treball a casa. A les sis de la tarda Brussel·les tanca les seues portes. No hi ha cafès ni passejos inclosos en el pla de l’empresa. La pluja grisa, pluja de ciutat, bressola als carrers deserts, emmarcats en un paisatge seriós, caracteritzat pels seus finestrals, freds i iguals.

 

La vida en el centre d’Europa és monòtona. O això ens fa creure el vernís prosaic que, a manera de estratagema, tenyeix la ciutat els dies laborables. Un truc per a convèncer-nos que Brussel·les és una urbs organitzada i burocràtica. No obstant això, aviat es descobreix la veritable cara de la capital europea. El cap de setmana canvia el color de la ciutat, considerada com una de les més grises de tot el continent. La urbs respira, els funcionaris es prenen un descans, i tot rellueix.

 

Carrers empedrats amb gent vinguda del món sencer es presenten davant el viatger en una barreja de cultures incomparable. La seu d’organismes internacionals, com l’OTAN, també reserva un lloc per als gremis d’artesans, l’encant medieval de les seves esglésies, o els seus innombrables parcs i boscos.

 

 Perquè si aconseguim eliminar tanta corbata i tant maletí, ens trobem amb una ciutat repleta de petites botigues tradicionals, de llocs de flors, de bars i restaurants; molts d’ells, localitzats en la coberta comercial més antiga d’Europa, la Galeria Saint Hubert. I, per descomptat, curulla de xocolateries. Tan sol amb caminar prop d’un d’aquests caus del xocolate els sentits es relaxen i es llancen al gaudi de l’aroma profund, suau i vellutat del cacau. Més enllà del reclam turístic que suposen els bombons, i de la proliferació de cadenes com Leonidas i Godiva, la veritat és que encara és possible trobar negocis familiars que assumeixen l’elaboració del xocolate com un art.

 

Cada ciutat té una icona, a París la Torre Eiffel, a Londres el Big Ben i a Brussel·les…el Manneken Pis. La diminuta estàtua ( no arriba als 80 centímetres) passaria desapercebuda als visitants si no fora per la seua reproducció en postals, samarretes i tot objecte sospitós de convertir-se en merchandising . L’origen d’aquest nen grosset es perd en nombroses llegendes: va ser el fill d’un noble que es va perdre, va salvar la ciutat d’una conspiració, va apagar un incendi… També es diu que existia una estàtua similar de pedra durant l’Edat Mitjana, que va ser robada en diverses ocasions. En 1619 l’escultor Jerôme Duquesnoy, la va substituir per una de bronze. El Manneken Pis que actualment s’exhibeix en el centre de Brussel·les és una rèplica, ja que l’original va desaparèixer en la dècada dels 60.

 

De la font del Manneken Pis no sempre brolla aigua, en algunes de les festes tradicionals de la ciutat se substitueix per hidromel, vi o cervesa, per a delit del públic. Des de fa uns anys existeix una rèplica femenina, la Jeanneken Pis que representa una nena nua orinant a la gatzoneta. Està situada en un carrer proper a la del seu homòleg masculí i és bastant desconeguda.

 

Brussel·les arriba al seu punt màxim de excentricitat amb el Museu del Vestit del Manneken pis. Sí, per molt estrany o ridícul que puga semblar-li al visitant desprevingut, la veritat és que els brussel·lesos gaudeixen canviant de modelet a la seua petita estàtua: un dia és boyscout, pastoret, jugador de futbol…i així fins arribar als gairebé sis-cents vestidets de la criatura. I clar, el turista, que acaba d’escapar dels asèptics passadissos del Parlament Europeu o s’ha desesperat buscant un restaurant obert després de les sis no aconsegueix encaixar aquesta afició per les disfresses en miniatura. Però la veritat és que la devoció que manifesta la ciutadania cap al Manneken Pis, no és sinó una mostra del seu esperit lliure i individualista, sense complexos i capaç de riure de si mateixa.

 

El caràcter modern i cosmopolita de la ciutat es conjuga amb la tradició i la història que perdura a través dels seus monuments. El patrimoni arquitectònic destaca entre els edificis uniformes i protocol·laris dedicats a la vida d’empresa. En el cim del que va ser un petit pujol, podem descobrir magnífiques edificacions com la catedral dels Sants Miquel i Gúdula, famosa per les seues vidrieres, que aporta el toc renaixentista al centre del vell continent.

 

Però al viatger curiós no li caldrà recórrer cadascun dels racons brussel·lesos per a delectar-se amb la barreja arquitectònica que caracteritza la ciutat. Tan sols ha d’acostar-se a la Grand Place, el punt neuràlgic en el qual convergeixen tots els arts. Gòtic, renaixentista o barroc; tot és possible. Aquesta simbiosi, declarada per la UNESCO “Patrimoni Mundial de la humanitat”, hui  és considerada com una de les places més belles de tota Europa. I no és per a menys. N’hi ha prou amb alçar la vista per a contemplar l’edifici de l’ajuntament de la ciutat, datat de 1455, un dels més impressionants del país.

 

Cada moviment artístic, cultural o religiós troba la seua representació en aquesta ciutat. Brussel·les conserva orgullosa les petjades de cada episodi de la seva història, doncs no té gens del que avergonyir-se.

 

L’idealisme futurista va inspirar el Atomium menjo símbol de l’Exposició Universal de 1958. Aquesta gegantesca estructura (amida 102 metres d’altura i pesa 2.400 tones) reprodueix nou àtoms. Havia de ser retirada als 6 mesos però l’èxit entre la població ho va catapultar com icona turística de la ciutat. Donada la seua altura el Atomium pot presumir d’oferir les millors vistes de la ciutat.

 

Les seues instal·lacions semblen obra d’un obsés del disseny i la modernitat, doncs no hi ha racó de les nou esferes que no haja estat amidat i planificat per a recordar als visitants que el Atomium no és una construcció qualsevol. Durant els matins clars i atrafegats l’edifici sembla sòlid, fort, estable. Però, al capvespre, quan les gotes que ha deixat caure una capritxosa tarda de pluja es llisquen per les esferes platejades i els llamps de sol més ressagats s’acomiaden il·luminant-les amb timidesa, el Atomium descobreix la seua aclaparant bellesa. La bellesa de fondre ciència i disseny, raó i fantasia.

 

Segura de si mateixa però no arrogant. Conscient de la seua rellevància però no vanitosa. Excèntrica però no ridícula. Així es mostra al món la capital d’Europa. Una ciutat, en la qual, sens dubte, una vegada en la vida cal submergir-se.

 

Tamara Gil i Lucía Márquez.

Gant Abril 16, 2008

Gant és una ciutat a mig camí entre Brussel·les i Bruges, a mitja hora en tren des de la Gare Central de Brussel·les. És la capital de Flandes Oriental, i està situada entre els rius Lys i Escalda. El seu nom prové d’una paraula celta que feia referència a la convergència entre els dos rius.

 

Durant segles, els rius es varen convertir en una font de prosperitat per a la ciutat. Aquests dos rius, junt amb el Lieve i el Moere, formen una xarxa que divideix la ciutat en 26 illes. L’escriptor francés Víctor Hugo va afirmar que Gant “és, amb els seus navilis, els seus ponts i el reflex de les antigues façanes en l’aigua, una Venècia del nord”. I així ho sembla, amb vaixells que fan la funció de les gòndoles venecianes i passegen als turistes amunt i avall del riu.  

 

Gant (Gent per als flamencs) és la tercera ciutat més visitada del país, després de Brussel·les i Bruges, i fa segles va ser considerada un referent europeu. Ací, per exemple, va nàixer l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya. D’aquells temps medievals només queda l’empedrat dels carrers i la quantitat de monuments que varen deixar repartits per la ciutat els antics habitants de Gant.

 

La ciutat lluita per renovar-se i actualitzar-se al ritme del s. XXI. Gant és una de les ciutats universitàries de Bèlgica per excel·lència, i està plena de locals i museus avantguardistes. A més, la seua il·luminació fa que per la nit encara conserve vida i els seus carrers no es buiden amb la caiguda del sol.

 

A Gant s’arriba en tren a l’estació de Sint-Pieters. La ciutat, com totes les urbs importants del país belga, conta amb una gran xarxa de transports puntuals, així que es des de St. Pieters Station es pot partir en tramvia cap al centre de la ciutat, on s’ajunten els monuments més importants, i arribar en només uns minuts. Aquesta és la ciutat flamenca amb més edificis i monuments històrics (el castell dels Comtes, la torre campanar, l’església de Sant Nicolau, el pont de les decapitacions….), encara que li falta l’encant que produeix la ciutat de Bruges i que relega a aquesta ciutat a un segon pla.

 

Prop del centre de la ciutat es troba un dels monuments més antics: el castell dels Comtes o Gravensteen, que va ser construït en el s. XII. És una fortalesa que es troba al centre de la ciutat, envoltada per una fossa. Durant la seua història va ser residència dels comtes de Flandes (d’ací el seu nom), presó e inclús fàbrica de cotó. Està situat dins del barri del Patershol, un barri medieval ple de carrerons estrets en els que vivien els antics artesans i per on perdre’s passejant i gaudint dels edificis gòtics, al costat del riu Lys.

 

El castell conserva un aire d’autoritat, el mateix que li feia falta quan albergava als presoners de la ciutat. Els seus murs, alts, negres i coberts d’heura, donen la raó de perquè ha aguantat en peu quan ja té més de vuit-cents anys. Des del primer edifici de fusta que va manar fer el comte Arnulf I, passant per l’incendi de l’any 1176, fins a la reconstrucció de 1180 per part del comte Philip, la història del castell dels Comtes camina paral·lela a la de Gant. Actualment recorda el seu passat albergant un museu d’armes i un altre d’instruments de tortura.

 

Al seu costat, creua el riu el pont de les decapitacions, nom que emporta la ment a l’època medieval, on la decapitació era una condemna habitual. Més al centre de la ciutat es troben les tres torres: la de la Catedral de Sant Bavó, la de la torre campanar o Belfort, i la de l’església de Sant Nicolau. Aquest conjunt històric es troba dins del mateix entorn, a uns pocs passos. Cap destacar que tot el centre de la ciutat es una zona només per a vianants que, com reconeix l’ajuntament de Gant, és la zona sense circulació de cotxes més ampla de tota Bèlgica. La millor vista de les tres torres de Gant s’obté des del pont de Sant Miquel.

 

La història de Gant i les seues torres té prou argument. La torre de l’església de Sant Miquel havia de ser la més alta de la ciutat. Finalment, el somni d’un monument triomfal que arribara a una altura de més de cent metres no es realitzà, i ara és una torre plana inacabada, amb “només” 24 metres d’alçària. Les torres veïnes són precursores dels gratacels moderns, ja que les tres arriben, si fa no fa, al centenar de metres.

 

Caminant des del castell dels Comtes, primer es troba l’església de Sant Nicolau, o St. Niklaaskerk. És del segle XIII, d’estil gòtic primitiu. A uns dos-cents metres es troba la torre campanar o Belfort, amb una alçaria de 95 metres.

 

Va ser construïda en l’any 1313, i la corona un penell amb forma de drac, de 1380. El drac és una massa feta de coure roig i acer que mesura més de tres metres de llarg i pesa prop de mitja tona. La campana Klokke Roeland avisava els habitants de la ciutat si s’acostava l’enemic. La torre campanar ha sigut reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.

 

La catedral de Sant Bavó (Sint-Baafs Kathedraal per als flamencs) va ser construïda a partir de 1228, és d’estil gòtic, i la seua torre mesura 90 metres. Al seu interior guarda el major tresor de la ciutat: el políptic de Jan Van Eyck, La adoració de l’anyell místic (Het Lam Gods), de 1432. Aquesta pintura és una obra mestra de l’art flamenc, el màxim exemple de la pintura flamenca primitiva.

 

Durant el període napoleònic va caure en mans dels francesos, i en la Segona Guerra Mundial va ser confiscada per Alemanya, però des de fa més de cinquanta anys roman dins de la catedral. El retaule encara conserva la força de la llum i el seu color originals. La catedral també conté al seu interior La conversió de Sant Bavó, de Rubens.

 

De dia la ciutat impressiona, però quan arriba la nit, Gant ressuscita de nou. La curosament elaborada il·luminació dels edificis i els monuments del centre de la ciutat li donen un aspecte màgic.

 

Vicente Vila.

Estrasburg Abril 16, 2008

 

Estrasburg (Strossburi, en alsacià), situada al nord-est de França, fent frontera amb Alemanya, té uns 273 000 habitants aproximadament. És la capital de la regió francesa d’Alsàcia, motiu històric d’enfrontament entre els imperis francès i alemany.

 

Travessada pel riu Rihn, alberga el segon port més important d’aquest riu, fet que li dóna la categoria d’important centre de comunicacions fluvials. És considerada la segona capital europea després de Brussel·les, perquè alberga diverses seus europees.

Quan preguntem per què Estrasburg ens responen que perquè en aquesta ciutat hi ha resumida i a petita escala tota la història d’Europa i de la Unió Europea. Suposem també que perquè és la capital d’Alsàcia, com hem dit, i aquesta zona ha sigut centre de conflicte entre els dos imperis (en el seu moment) més importants de tota Europa, que encara ara mantenen el seu estatus. Parlem, evidentment de França i Alemanya, que encara avui dia són considerades les dues potències europees per excel·lència, a més de ser les fundadores de la UE.

 

Però, a banda de simbolismes institucionals i polítics, quan entreu a Estrasburg i visiteu els seus carrers, el barri dels voltants de la catedral sobretot, us adoneu que Estrasburg és una ciutat ben particular. Com podríem definir l’ambient que s’hi respira? Com podríem descriure-la? Fàcilment direm, els qui hem estat allà, que és una ciutat que barreja exquisidament l’encant de les ciutats alemanyes amb la bohèmia de les franceses.

I aquesta barreja d’estils, tan perfectament encaixats, és la que fa d’Estrasburg una ciutat ideal, carregada d’història i de racons encantadors que anem descobrint com més ens endinsem als seus carrers.

 

El primer que ens crida l’atenció és la fusió entre modernitat i tradició que reflexen els seus carrers; ens sorprèn veure com, en una ciutat europea tan important encara podem observar i palpar reminiscències culturals i tradicionals típicament alsacianes.

 

Els edificis, per exemple: molts d’ells conserven la seua estructura original amb les bigues de fusta, visibles des de la façana, que van entreixint-se i formen figures que, tradicionalment es deia que imitaven les formes rúniques. Un lloc ideal per observar aquesta tradició constructora (típica de les cases alemanyes també) és el barri de “La Petite France”. Es tracta d’un conjunt de carreronets travessats per canals, pels quals es pot transitar en barquetes; s’ha convertit en un lloc bastant turístic i en destinació gairebé obligada per als nombrosos turistes que segueixen les guies de viatge…

 

I la veritat és que el barri té molt d’encant; i, a banda, és un lloc tranquil, bonic i relaxant, on hom pot prendre alguna cosa (en un dels molts restaurants i/o “baretos” que hi ha) mentre observa el riuet i les barquetes (això sí, procureu, si feu això, que siga estiu…). O simplement, pot dedicar-se a passejar i al, massa oblidat, plaer de la contemplació. Perquè aquells carrers que xafem estan carregats d’història, els ponts també ho estan, les cases… Tot el que hi ha allà transmet història.

 

També és preciosa la catedral de Notre Dame d’Estrasburg. Està situada al centre històric de la ciutat, envoltada d’un agradable barri de carreronets on tenim infinites creperies per triar. A primera vista, la catedral sembla una imatge superposada sobre l’horitzó de cases; una construcció rogencosa que sobresurt darrere les teulades de les casetes. És una construcció típica de gòtic tardà, edificada al llarg de 400 anys (entre el 1015 i el 1439). Si ens atrevim podem pujar fins al punt més alt (142 metres d’alçada) de la catedral; l’agulla situada a la part esquerra de l’entrada. Des d’allà dalt podrem observar gairebé tota la ciutat i el paisatge que l’envolta. Com es pot deduir pel nom, la catedral està destinada al culte catòlic de la Verge Maria.

 

I permeteu-me que vos parle d’un aspecte que ens va meravellar a tots: el transport públic!! A banda de la increïble puntualitat de metros, tramvies i busos, cal esmentar que no hi ha cap part d’Estrasburg que quede incomunicada. Podeu perdre-vos pel barri més malcarat de la ciutat, podeu estar caminant pels afores a les deu de la nit, maleint la sort que vos ha portat fins allà, però tranquils ; quan més ho necessiteu, apareixerà un bus que s’aturarà just davant d’on sigueu. Aquí no valen excuses de “no, ho senc, el metro s’ha retrassat, arribaré un poc tard”, perquè aquí… el metro no es retarda!

A més, caminant per Estrasburg veureu ciclistes; i és que la bicicleta és molt important en aquesta ciutat que, a més, posa molt de la seua part perquè els ciclistes tinguen carrils com calen, llocs on aparcar, una normativa que els protegisca, etc.

Per a que us feu una idea: hi ha àrees d’aparcament reservat per a bicicletes, a més de les nombroses zones de velocitat limitada (30 km/h) que hi ha al centre històric, o també el manteniment per part de l’administració local d’un parc de 1000 bicicletes per a llogar, a més de l’adaptació dels tramvies per al transport de bicicletes.

 

Malgrat els preciosos racons que hem vist d’Estrasburg, en aquest viatge ens havíem de centrar més en l’altre aspecte de la ciutat; les institucions europees que hi tenen seu. A Estrasburg tenen la seua seu central el comandament central de l’Eurocorps (o forces militars europees), el centre d’informació de l’Europol, la cort europea dels Drets Humans (Palau dels drets humans), i el Parlament Europeu. Aquest últim no és permanent a Estrasburg, sinó que les sessions es tornen entre aquesta ciutat i la belga Brussel·les. Nosaltres només varem visitar dues; el Parlament Europeu i el comandament central de l’Eurocorps.

 

També és interessant destacar que Estrasburg té un importantissim barri universitari que té el seu origen amb la construcció d’un Gymnasium protestant l’any 1538; posteriorment, la construcció del Palais Universitaire (1871), i més tard entre els 50-60 es van diversificant les disciplines i creant nous edificis, per a arribar als nostres dies.  Avui dia el barri universitari d’Estrasburg es divideix en tres “universités”, cadascuna d’elles especialitzada en una branca del coneixement. Així tenim:

-Université Louis Pasteur: ciències i medicina

-Université Marc Bloch : lletres i humanitats

-Université Robert Schuman : ciències empresarials, dret i polítiques

També cal destacar que, per exemple, en la Université Marc Bloch, el pes dels estudiants estrangers és molt important; un 24% dels universitaris són estrangers.

En definitiva, i per a acabar, direm que Estrasburg és una d’aquelles ciutats que s’han de visitar no només de forma turística i de passada, sinó per a gaudir vivint-hi, en companyia de la seua gent i empapant-nos de tantes coses com ens puga aportar. Una experiència interessant, de totes totes.

 

Anaïs Síscar.

Els Balcans del nord Abril 16, 2008

Celtes, romans, francs, espanyols, austríacs, francesos, neerlandesos… La llista de pobles que han dominat el territori belga és infinit. La Gallia Belgica d’en Juli Cèsar, que comptava amb els guerrers més braus de tota la Gàl·lia – en paraules del mateix conqueridor romà –, ha estat casa, quarter i infern de tots els seus pobladors a través de la complicada i llarga història que l’ha portada al que avui és oficialment el Regne de Bèlgica. Aquest petit país, situat al centre-nord del vell continent, envoltat de països amb les seues mateixes característiques – companys històrics inevitables – i enmig dels interessos de dues grans nacions constantment enfrontades, és a dir, França i Alemanya, mai no ha estat un exemple de pau i estabilitat. Més aviat al contrari.

 

Després de la caiguda de Roma, els pobles bàrbars que destruiren l’imperi dels cèsars establiren als Països Baixos (concepte geogràfic) el Regne dels Merovingis, el qual passaria a pertànyer a l’Imperi Carolingi a partir del segle VIII. Amb la partició posterior del país de Carlemany per repartir-lo entre els seus fills – tradició de l’època – i la imperant tendència medieval al feudalisme, el país va quedar fragmentat i articulat per diversos estats, que quedarien finalment reunificats als segles XIV i XV, davall la casa de Borgonya. Quedaven així configurats els Països Baixos borgonyons, que serien més coneguts endavant sota el nom de les Disset Províncies, en aconseguir aquestes la seua autonomia.

 

No és fins un segle després, al segle XVI, que distingim la història de Bèlgica com a ens diferenciat dels Països Baixos. En aquest moment, té lloc la Guerra dels Vuitanta Anys, que enfronta les Disset Províncies contra el rei d’Espanya, al qual pertanyien en aquells moments, per tal d’aconseguir la independència. Finalment, aquesta guerra va acabar amb el reconeixement d’independència de les Províncies Unides, les més septentrionals del país i el que avui coneixem com a Holanda o Països Baixos, mentre que els Països Baixos del Sud – d’on eixiria més tard l’estat belga – van restar fidels a la corona espanyola. Aquest és, probablement, el moment més important de la història d’aquests dos països. Les Províncies Unides aviat emergiren com a potència mundial, gràcies a la seua armada i flota mercant, així com també degut a l’auge econòmic i cultural que va suposar la seua independència.

Hi ha, però, una sèrie de factors que expliquen aquesta divisió del país. Els dos principals són el sorgiment del protestantisme – amb la figura de Lutero com a cap visible – i el suport de molts prínceps germànics a les seues tesis, que aprofitaren la conjuntura política i religiosa per enfrontar-se al domini espanyol – defensor a ultrança del catolicisme rigorós – a la regió. En aquest sentit, els senyors feudals de cultura neerlandesa s’alçaren en armes, mentre que les províncies del sud, on la tradició catòlica i la cultura grecorromànica estaven més arraigades, optaren per restar fidels a la corona. Podríem llavors afirmar que aquest és l’origen embrionari del conflicte actual. Tot i la separació política entre el que avui són els Països Baixos i Bèlgica, aquest darrer estat sempre ha albergat les dues cultures, és a dir, les dues visions i les dues parts en conflicte, ja que és una zona de transició entre l’Europa germànica i l’Europa llatina.

Endavant, els Països Baixos del Sud serien governats, primer pels Habsburg espanyols i més tard pels Habsburg austríacs. Fins que això ocorre, el país viurà l’època més convulsa de la seua història, amb les guerres franco-espanyoles que definiran la frontera amb França com a rerefons. Finalment, la dominació del territori belga per part de monarques estrangers acabarà a les darreries del segle XVIII amb la Revolució de Lieja i la revolució brabançona, ambdues elles un reflex de la Revolució Francesa en aquestes terres. Les esmentades revolucions aglutinaren el Principat de Lieja i els Països Baixos del Sud per confluir en el naixement dels Estats Units de Bèlgica.

 

Aquest nou estat, sorgit de les idees revolucionàries, cauria sota el domini d’aquells que les havien impulsat. Així, la França napoleònica s’annexionaria el territori belga i el dotaria de les institucions pròpies d’aquest país, així com també del codi napoleònic, en el qual està basat l’estat actual. És en aquest moment que la tendència uniformitzadora basada en el pensament nacionalista i el model de centralisme imperial que propugnava Napoleó descarrega tota la seua força sobre Flandes i el poble flamenc, reprimint l’ús de la llengua pròpia i prohibint-ne les publicacions. Aquesta època de repressió coincideix amb un auge de la regió valona, que havia experimentat la seua pròpia revolució industrial i s’havia consolidat com a una de les zones més industrials d’Europa.

 

És aquí on germina el conflicte que ens ocupa, les darreres conseqüències del qual són avui més presents que mai. Els vora vint anys de ferri domini napoleònic havien quedat molt ben arrelats al si de l’orgullosa i enriquida societat francòfona de Valònia. A 1815, després de la derrota de l’autoproclamat emperador dels francesos, els vencedors es van repartir Europa sense tenir en compte els sentiments nacionals acabats d’emergir i sense consultar la població. Així, Bèlgica és unida als Països Baixos de nou sota la monarquia de Guillem I d’Orange, cosa que conformarà el Regne Unit dels Països Baixos. Ara però, hi ha un fet diferencial important: el nou estat és protestant i més existeix un creixent sentiment de rebuig de la població belga, uns 3,5 milions d’habitants, que es resisteixen a ser governats per només 2 milions de protestants de les províncies del nord.

 

L’estatus artificial de l’estat acabat de crear es mantindrà durant quinze anys, fins que tot un seguit de factors religiosos, econòmics i polítics – hi havia un clar favoritisme per la població neerlandesa, de les províncies del nord –, i finalment la segona onada revolucionària arreu del Vell Continent precipitarien la Revolució de 1830, mitjançant la qual Bèlgica va accedir finalment a la independència política. La nova constitució per al país va quedar aprovada a 1931, establint una monarquia constitucional en la figura del príncep alemany Leopold de Saxònia-Coburg-Gotha, que regnaria com a Leopold I de Bèlgica. La majoria dels electors del moment procedien de la burgesia que acabava d’accedir al poder i es va decretar el francès com a llengua única de l’Estat. Aquesta llengua era llavors considerada la de més prestigi, pròpia de les elits i l’opinió general era que els francòfons eren majoria a Bèlgica. Aquest model d’estat no seria revisat fins la federalització del país cap a la dècada dels 70 del segle XX i va estar la llavor del distanciament entre valons i flamencs, la ferida que obriria l’escletxa que separa avui ambdues comunitats, més distanciades que mai. En qualsevol cas, en la història, com en tants i tants aspectes, mai no se sap ben bé en quina direcció bufarà el vent.

 

Jaume Barber.