Brussel·les Abril 16, 2008

 

La capital belga amaga, sota la seua façana burocràtica, un univers sense complexos. Si oblidem les aparences i observem amb atenció descobrirem què hi ha molt més en el cor d’Europa del que es percep a primera vista.

 

A l’alba, un dimarts qualsevol a Brussel·les, la primera impressió que assalta al viatger és la d’haver quedat abocat a una ciutat d’oficina. La capital belga sembla haver-se pres massa de debò el seu paper com centre polític de la Unió Europea i ha convertit a tots els seus habitants en eficients gerents i administratius que caminen sense distracció de casa al treball i del treball a casa. A les sis de la tarda Brussel·les tanca les seues portes. No hi ha cafès ni passejos inclosos en el pla de l’empresa. La pluja grisa, pluja de ciutat, bressola als carrers deserts, emmarcats en un paisatge seriós, caracteritzat pels seus finestrals, freds i iguals.

 

La vida en el centre d’Europa és monòtona. O això ens fa creure el vernís prosaic que, a manera de estratagema, tenyeix la ciutat els dies laborables. Un truc per a convèncer-nos que Brussel·les és una urbs organitzada i burocràtica. No obstant això, aviat es descobreix la veritable cara de la capital europea. El cap de setmana canvia el color de la ciutat, considerada com una de les més grises de tot el continent. La urbs respira, els funcionaris es prenen un descans, i tot rellueix.

 

Carrers empedrats amb gent vinguda del món sencer es presenten davant el viatger en una barreja de cultures incomparable. La seu d’organismes internacionals, com l’OTAN, també reserva un lloc per als gremis d’artesans, l’encant medieval de les seves esglésies, o els seus innombrables parcs i boscos.

 

 Perquè si aconseguim eliminar tanta corbata i tant maletí, ens trobem amb una ciutat repleta de petites botigues tradicionals, de llocs de flors, de bars i restaurants; molts d’ells, localitzats en la coberta comercial més antiga d’Europa, la Galeria Saint Hubert. I, per descomptat, curulla de xocolateries. Tan sol amb caminar prop d’un d’aquests caus del xocolate els sentits es relaxen i es llancen al gaudi de l’aroma profund, suau i vellutat del cacau. Més enllà del reclam turístic que suposen els bombons, i de la proliferació de cadenes com Leonidas i Godiva, la veritat és que encara és possible trobar negocis familiars que assumeixen l’elaboració del xocolate com un art.

 

Cada ciutat té una icona, a París la Torre Eiffel, a Londres el Big Ben i a Brussel·les…el Manneken Pis. La diminuta estàtua ( no arriba als 80 centímetres) passaria desapercebuda als visitants si no fora per la seua reproducció en postals, samarretes i tot objecte sospitós de convertir-se en merchandising . L’origen d’aquest nen grosset es perd en nombroses llegendes: va ser el fill d’un noble que es va perdre, va salvar la ciutat d’una conspiració, va apagar un incendi… També es diu que existia una estàtua similar de pedra durant l’Edat Mitjana, que va ser robada en diverses ocasions. En 1619 l’escultor Jerôme Duquesnoy, la va substituir per una de bronze. El Manneken Pis que actualment s’exhibeix en el centre de Brussel·les és una rèplica, ja que l’original va desaparèixer en la dècada dels 60.

 

De la font del Manneken Pis no sempre brolla aigua, en algunes de les festes tradicionals de la ciutat se substitueix per hidromel, vi o cervesa, per a delit del públic. Des de fa uns anys existeix una rèplica femenina, la Jeanneken Pis que representa una nena nua orinant a la gatzoneta. Està situada en un carrer proper a la del seu homòleg masculí i és bastant desconeguda.

 

Brussel·les arriba al seu punt màxim de excentricitat amb el Museu del Vestit del Manneken pis. Sí, per molt estrany o ridícul que puga semblar-li al visitant desprevingut, la veritat és que els brussel·lesos gaudeixen canviant de modelet a la seua petita estàtua: un dia és boyscout, pastoret, jugador de futbol…i així fins arribar als gairebé sis-cents vestidets de la criatura. I clar, el turista, que acaba d’escapar dels asèptics passadissos del Parlament Europeu o s’ha desesperat buscant un restaurant obert després de les sis no aconsegueix encaixar aquesta afició per les disfresses en miniatura. Però la veritat és que la devoció que manifesta la ciutadania cap al Manneken Pis, no és sinó una mostra del seu esperit lliure i individualista, sense complexos i capaç de riure de si mateixa.

 

El caràcter modern i cosmopolita de la ciutat es conjuga amb la tradició i la història que perdura a través dels seus monuments. El patrimoni arquitectònic destaca entre els edificis uniformes i protocol·laris dedicats a la vida d’empresa. En el cim del que va ser un petit pujol, podem descobrir magnífiques edificacions com la catedral dels Sants Miquel i Gúdula, famosa per les seues vidrieres, que aporta el toc renaixentista al centre del vell continent.

 

Però al viatger curiós no li caldrà recórrer cadascun dels racons brussel·lesos per a delectar-se amb la barreja arquitectònica que caracteritza la ciutat. Tan sols ha d’acostar-se a la Grand Place, el punt neuràlgic en el qual convergeixen tots els arts. Gòtic, renaixentista o barroc; tot és possible. Aquesta simbiosi, declarada per la UNESCO “Patrimoni Mundial de la humanitat”, hui  és considerada com una de les places més belles de tota Europa. I no és per a menys. N’hi ha prou amb alçar la vista per a contemplar l’edifici de l’ajuntament de la ciutat, datat de 1455, un dels més impressionants del país.

 

Cada moviment artístic, cultural o religiós troba la seua representació en aquesta ciutat. Brussel·les conserva orgullosa les petjades de cada episodi de la seva història, doncs no té gens del que avergonyir-se.

 

L’idealisme futurista va inspirar el Atomium menjo símbol de l’Exposició Universal de 1958. Aquesta gegantesca estructura (amida 102 metres d’altura i pesa 2.400 tones) reprodueix nou àtoms. Havia de ser retirada als 6 mesos però l’èxit entre la població ho va catapultar com icona turística de la ciutat. Donada la seua altura el Atomium pot presumir d’oferir les millors vistes de la ciutat.

 

Les seues instal·lacions semblen obra d’un obsés del disseny i la modernitat, doncs no hi ha racó de les nou esferes que no haja estat amidat i planificat per a recordar als visitants que el Atomium no és una construcció qualsevol. Durant els matins clars i atrafegats l’edifici sembla sòlid, fort, estable. Però, al capvespre, quan les gotes que ha deixat caure una capritxosa tarda de pluja es llisquen per les esferes platejades i els llamps de sol més ressagats s’acomiaden il·luminant-les amb timidesa, el Atomium descobreix la seua aclaparant bellesa. La bellesa de fondre ciència i disseny, raó i fantasia.

 

Segura de si mateixa però no arrogant. Conscient de la seua rellevància però no vanitosa. Excèntrica però no ridícula. Així es mostra al món la capital d’Europa. Una ciutat, en la qual, sens dubte, una vegada en la vida cal submergir-se.

 

Tamara Gil i Lucía Márquez.