Un viatge comença amb inquietud. Lletres de Banús aposta no sols per un projecte, sinó també per una aventura: el camí que ens duga a la solidesa requerida per enfrontar-nos al periodisme.
Des de l’eixida de Manises s’albira una mescla d’il·lusió i capacitat, d’idees i força per enfrontar-les. La gent prepara els seus objectius de càmera i pensa en els fets que per suposat haurà de redactar. És sens dubte la descripció més exacta possible, i els dies al nostre destí reforcen aquesta visió.
ESTRASBURG
Sis del matí. Moviment en l’obscuritat. La gent a Brussel·les es prepara per a una nova jornada de treball i nosaltres fiquem rumb al nostre primer destí.
Cinc hores de tren i un recorregut al llarg de tres països ens duen a Estrasburg, la ciutat en què coneguérem molt de prop Europa.
L’Eurocos, seu de la unió militar europea, ens rep de la millor forma que podíem imaginar: el capità general, Don Carlos Pitarch, d’origen valencià, es deixa veure per donar la benvolguda al primer grup de civils espanyols i valencians que visita l’Eurocos. La seu militar, com una força al servei de la Unió Europea i la Aliança Atlàntica, és una part més de l’iniciativa conjunta per incrementar el compromís europeu en matèria de seguretat i defensa. Aquestes són les primeres idees que tots apuntem als nostres blocs.
La jornada del dia següent dóna encara més espai al paper: visitem el parlament europeu, en la jornada en què la seua “ordre del dia” inclou un debat i una votació definitives per donar espenta al futur de la Unió Europea. El Tractat de Lisboa s’aprova per una majoria abrumadora i nosaltres som testimonis d’esta data “històrica”, en paraules dels eurodiputats amb els que hem tingut l’oportunitat de debatre i conversar sobre l’estat de l’Europa dels vint-i-set.
Miguel Ángel Martínez, Joan Calabuig, Iratxe García, Maruja Sornosa y Luís Yañez-Barnuevo, del grup socialista; José María García-Margallo i Marfil, del grup popular; i David Hammerstein dels Verds europeus; entre els eurodiputats regnava un ambient de pur europeisme.
BRUGES
L’anomenen la “Venècia del Nord”, per la quantitat de canals que vertebren la ciutat i la seua bellesa. Però també es mereix el qualificatiu de la ciutat medieval del segle XXI, perquè manté intactes les seues construccions i estructures arquitectòniques.
Bruges, situada al nord-est de Brussel·les, és la capital de Flandes Occidental, i ha sigut declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 2000.
El seu encant captiva al primer moment. Els edificis, de peu des de fa fins quatre-cents anys, s’envolten d’una massa d’aire fred, una boira característica, que ens deixa gaudir de la imaginació.
No es veuen cotxes, però sí moltes bicicletes, que circulen botant, com a resultat de l’advoquí que cobreix el sol de tota la ciutat. S’olora l’agradable i dolç gust del xocolate, en totes les seues varietats. I les bruixes pengen del sostres en tots els establiments comercials.
Es fa de nit, i Bruges es converteix en llum i misteri, i en protagonista de les nostres càmeres, dels nostres pensaments de tornada a Brussel·les.
BRUSSEL·LES
La nostra estància és a Brussel·les, ciutat freda i assolellada, clàssica i avantguardista, urbana però especial. El camí ens du des del tan apreciat Manneken Pis fins a la Plaça Major, plena de classicisme; des de les Royal Galleries St Hubert, on degustem els tradicionals gofres fins la catedral de la capital belga. L’Atomium, la gran estructura cúbica, compleix 50 anys fent exposició, des de 1958 fins a 2008, quan el visitem nosaltres. Brussel·les es veu completament, com una ciutat més gran de lo que pareix i menys bonica del que és (els cristalls bruts impedeixen veure-la tal i com és).
Però la nostra memòria no guarda tan sols imatges de la ciutat, també experiències: les rialles de tot un grup de valencians que sobresurten entre la serena multitud belga; la sensació d’enfortir llaços entre els companys; les nits de bogeria a l’hostal; amics del continent i de més enllà de l’Atlàntic ….
Brussel·les, capital de memòries.
GANT
Última eixida de Brussel·les, altra vegada pugem als eficients trens belgues. Gant és una ciutat carregada d’història però també plena de vitalitat. La bella arquitectura i els canals es mesclen amb la bullícia de gent que freqüenta les nombroses cerveseries i tendes.
Ens apropem al final del viatge i es ara quan apareixen les majors dificultats amb l’idioma. Gant pertany a la regió de Flandes i es parla flamenc. La intuïció que utilitzàvem amb el francès a Brussel·les (i l’ajuda d’una traductora infiltrada en el grup) no tenia res que fer amb el flamenc. Al tramvia sense pagar i sense rumb. Afortunadament aquest s’obria pas per tot el centre de la ciutat, passant quasi als peus de la gent en moltes zones.
Gràcies a la visita a Gant no vam abandonar Bèlgica sense conèixer almenys un dels seus famosos castells. El castell dels Comtes de Flandes, del segle XII, apareix imponent en ple centre, accentuant així la combinació entre tradició i modernitat. La nit ens torna a la capital belga.
Un viatge acaba en malenconia. El nostre termina també amb esperança i il·lusió, perquè el treball ben fet per un conjunt de futurs periodistes, independents i molt capacitats, recolza l’oportunitat de continuar coneixent nous llocs, en què l’interés social, i sobretot periodístic, és l’essència del que busca Lletres de Banús.
Natalia Alaminos i Charo Navarro.
Leave a Reply