Celtes, romans, francs, espanyols, austríacs, francesos, neerlandesos… La llista de pobles que han dominat el territori belga és infinit. La Gallia Belgica d’en Juli Cèsar, que comptava amb els guerrers més braus de tota la Gàl·lia – en paraules del mateix conqueridor romà –, ha estat casa, quarter i infern de tots els seus pobladors a través de la complicada i llarga història que l’ha portada al que avui és oficialment el Regne de Bèlgica. Aquest petit país, situat al centre-nord del vell continent, envoltat de països amb les seues mateixes característiques – companys històrics inevitables – i enmig dels interessos de dues grans nacions constantment enfrontades, és a dir, França i Alemanya, mai no ha estat un exemple de pau i estabilitat. Més aviat al contrari.
Després de la caiguda de Roma, els pobles bàrbars que destruiren l’imperi dels cèsars establiren als Països Baixos (concepte geogràfic) el Regne dels Merovingis, el qual passaria a pertànyer a l’Imperi Carolingi a partir del segle VIII. Amb la partició posterior del país de Carlemany per repartir-lo entre els seus fills – tradició de l’època – i la imperant tendència medieval al feudalisme, el país va quedar fragmentat i articulat per diversos estats, que quedarien finalment reunificats als segles XIV i XV, davall la casa de Borgonya. Quedaven així configurats els Països Baixos borgonyons, que serien més coneguts endavant sota el nom de les Disset Províncies, en aconseguir aquestes la seua autonomia.
No és fins un segle després, al segle XVI, que distingim la història de Bèlgica com a ens diferenciat dels Països Baixos. En aquest moment, té lloc la Guerra dels Vuitanta Anys, que enfronta les Disset Províncies contra el rei d’Espanya, al qual pertanyien en aquells moments, per tal d’aconseguir la independència. Finalment, aquesta guerra va acabar amb el reconeixement d’independència de les Províncies Unides, les més septentrionals del país i el que avui coneixem com a Holanda o Països Baixos, mentre que els Països Baixos del Sud – d’on eixiria més tard l’estat belga – van restar fidels a la corona espanyola. Aquest és, probablement, el moment més important de la història d’aquests dos països. Les Províncies Unides aviat emergiren com a potència mundial, gràcies a la seua armada i flota mercant, així com també degut a l’auge econòmic i cultural que va suposar la seua independència.
Hi ha, però, una sèrie de factors que expliquen aquesta divisió del país. Els dos principals són el sorgiment del protestantisme – amb la figura de Lutero com a cap visible – i el suport de molts prínceps germànics a les seues tesis, que aprofitaren la conjuntura política i religiosa per enfrontar-se al domini espanyol – defensor a ultrança del catolicisme rigorós – a la regió. En aquest sentit, els senyors feudals de cultura neerlandesa s’alçaren en armes, mentre que les províncies del sud, on la tradició catòlica i la cultura grecorromànica estaven més arraigades, optaren per restar fidels a la corona. Podríem llavors afirmar que aquest és l’origen embrionari del conflicte actual. Tot i la separació política entre el que avui són els Països Baixos i Bèlgica, aquest darrer estat sempre ha albergat les dues cultures, és a dir, les dues visions i les dues parts en conflicte, ja que és una zona de transició entre l’Europa germànica i l’Europa llatina.
Endavant, els Països Baixos del Sud serien governats, primer pels Habsburg espanyols i més tard pels Habsburg austríacs. Fins que això ocorre, el país viurà l’època més convulsa de la seua història, amb les guerres franco-espanyoles que definiran la frontera amb França com a rerefons. Finalment, la dominació del territori belga per part de monarques estrangers acabarà a les darreries del segle XVIII amb la Revolució de Lieja i la revolució brabançona, ambdues elles un reflex de la Revolució Francesa en aquestes terres. Les esmentades revolucions aglutinaren el Principat de Lieja i els Països Baixos del Sud per confluir en el naixement dels Estats Units de Bèlgica.
Aquest nou estat, sorgit de les idees revolucionàries, cauria sota el domini d’aquells que les havien impulsat. Així, la França napoleònica s’annexionaria el territori belga i el dotaria de les institucions pròpies d’aquest país, així com també del codi napoleònic, en el qual està basat l’estat actual. És en aquest moment que la tendència uniformitzadora basada en el pensament nacionalista i el model de centralisme imperial que propugnava Napoleó descarrega tota la seua força sobre Flandes i el poble flamenc, reprimint l’ús de la llengua pròpia i prohibint-ne les publicacions. Aquesta època de repressió coincideix amb un auge de la regió valona, que havia experimentat la seua pròpia revolució industrial i s’havia consolidat com a una de les zones més industrials d’Europa.
És aquí on germina el conflicte que ens ocupa, les darreres conseqüències del qual són avui més presents que mai. Els vora vint anys de ferri domini napoleònic havien quedat molt ben arrelats al si de l’orgullosa i enriquida societat francòfona de Valònia. A 1815, després de la derrota de l’autoproclamat emperador dels francesos, els vencedors es van repartir Europa sense tenir en compte els sentiments nacionals acabats d’emergir i sense consultar la població. Així, Bèlgica és unida als Països Baixos de nou sota la monarquia de Guillem I d’Orange, cosa que conformarà el Regne Unit dels Països Baixos. Ara però, hi ha un fet diferencial important: el nou estat és protestant i més existeix un creixent sentiment de rebuig de la població belga, uns 3,5 milions d’habitants, que es resisteixen a ser governats per només 2 milions de protestants de les províncies del nord.
L’estatus artificial de l’estat acabat de crear es mantindrà durant quinze anys, fins que tot un seguit de factors religiosos, econòmics i polítics – hi havia un clar favoritisme per la població neerlandesa, de les províncies del nord –, i finalment la segona onada revolucionària arreu del Vell Continent precipitarien la Revolució de 1830, mitjançant la qual Bèlgica va accedir finalment a la independència política. La nova constitució per al país va quedar aprovada a 1931, establint una monarquia constitucional en la figura del príncep alemany Leopold de Saxònia-Coburg-Gotha, que regnaria com a Leopold I de Bèlgica. La majoria dels electors del moment procedien de la burgesia que acabava d’accedir al poder i es va decretar el francès com a llengua única de l’Estat. Aquesta llengua era llavors considerada la de més prestigi, pròpia de les elits i l’opinió general era que els francòfons eren majoria a Bèlgica. Aquest model d’estat no seria revisat fins la federalització del país cap a la dècada dels 70 del segle XX i va estar la llavor del distanciament entre valons i flamencs, la ferida que obriria l’escletxa que separa avui ambdues comunitats, més distanciades que mai. En qualsevol cas, en la història, com en tants i tants aspectes, mai no se sap ben bé en quina direcció bufarà el vent.
Jaume Barber.
