Diari de viatge Abril 16, 2008

Un viatge comença amb inquietud. Lletres de Banús aposta no sols per un projecte, sinó també per una aventura: el camí que ens duga a la solidesa requerida per enfrontar-nos al periodisme.

Des de l’eixida de Manises s’albira una mescla d’il·lusió i capacitat, d’idees i força per enfrontar-les. La gent prepara els seus objectius de càmera i pensa en els fets que per suposat haurà de redactar. És sens dubte la descripció més exacta possible, i els dies al nostre destí reforcen aquesta visió.

 

ESTRASBURG

Sis del matí. Moviment en l’obscuritat. La gent a Brussel·les es prepara per a una nova jornada de treball i nosaltres fiquem rumb al nostre primer destí.

Cinc hores de tren i un recorregut al llarg de tres països ens duen a Estrasburg, la ciutat en què coneguérem molt de prop Europa.

L’Eurocos, seu de la unió militar europea, ens rep de la millor forma que podíem imaginar: el capità general, Don Carlos Pitarch, d’origen valencià, es deixa veure per donar la benvolguda al primer grup de civils espanyols i valencians que visita l’Eurocos. La seu militar, com una força al servei de la Unió Europea i la Aliança Atlàntica, és una part més de l’iniciativa conjunta per incrementar el compromís europeu en matèria de seguretat i defensa. Aquestes són les primeres idees que tots apuntem als nostres blocs.

 

La jornada del dia següent dóna encara més espai al paper: visitem el parlament europeu, en la jornada en què la seua “ordre del dia” inclou un debat i una votació definitives per donar espenta al futur de la Unió Europea. El Tractat de Lisboa s’aprova per una majoria abrumadora i nosaltres som testimonis d’esta data “històrica”, en paraules dels eurodiputats amb els que hem tingut l’oportunitat de debatre i conversar sobre l’estat de l’Europa dels vint-i-set.

Miguel Ángel Martínez, Joan Calabuig, Iratxe García, Maruja Sornosa y Luís Yañez-Barnuevo, del grup socialista; José María García-Margallo i Marfil, del grup popular; i David Hammerstein dels Verds europeus; entre els eurodiputats regnava un ambient de pur europeisme.

 

BRUGES

L’anomenen la “Venècia del Nord”, per la quantitat de canals que vertebren la ciutat i la seua bellesa. Però també es mereix el qualificatiu de la ciutat medieval del segle XXI, perquè manté intactes les seues construccions i estructures arquitectòniques.

Bruges, situada al nord-est de Brussel·les, és la capital de Flandes Occidental, i ha sigut declarada Patrimoni de la Humanitat  per la UNESCO al 2000.

El seu encant captiva al primer moment. Els edificis, de peu des de fa fins quatre-cents anys, s’envolten d’una massa d’aire fred, una boira característica, que ens deixa gaudir de la imaginació.

No es veuen cotxes, però sí moltes bicicletes, que circulen botant, com a resultat de l’advoquí que cobreix el sol de tota la ciutat. S’olora l’agradable i dolç gust del xocolate, en totes les seues varietats. I les bruixes pengen del sostres en tots els establiments comercials.

Es fa de nit, i Bruges es converteix en llum i misteri, i en protagonista de les nostres càmeres, dels nostres pensaments de tornada a Brussel·les.

 

BRUSSEL·LES

La nostra estància és a Brussel·les, ciutat freda i assolellada, clàssica i avantguardista, urbana però especial. El camí ens du des del tan apreciat Manneken Pis fins a la Plaça Major, plena de classicisme; des de les Royal Galleries St Hubert, on degustem els tradicionals gofres fins la catedral de la capital belga. L’Atomium, la gran estructura cúbica, compleix 50 anys fent exposició, des de 1958 fins a 2008, quan el visitem nosaltres. Brussel·les es veu completament, com una ciutat més gran de lo que pareix i menys bonica del que és (els cristalls bruts impedeixen veure-la tal i com és).

Però la nostra memòria no guarda tan sols imatges de la ciutat, també experiències: les rialles de tot un grup de valencians que sobresurten entre la serena multitud belga; la sensació d’enfortir llaços entre els companys; les nits de bogeria a l’hostal; amics del continent i de més enllà de l’Atlàntic ….

Brussel·les, capital de memòries.

 

GANT

Última eixida de Brussel·les, altra vegada pugem als eficients trens belgues. Gant és una ciutat carregada d’història però també plena de vitalitat. La bella arquitectura i els canals es mesclen amb la bullícia de gent que freqüenta les nombroses cerveseries i tendes.

Ens apropem al final del viatge i es ara quan apareixen les majors dificultats amb l’idioma. Gant pertany a la regió de Flandes i es parla flamenc. La intuïció que utilitzàvem amb el francès a Brussel·les (i l’ajuda d’una traductora infiltrada en el grup) no tenia res que fer amb el flamenc. Al tramvia sense pagar i sense rumb. Afortunadament aquest s’obria pas per tot el centre de la ciutat, passant quasi als peus de la gent en moltes zones.

Gràcies a la visita a Gant no vam abandonar Bèlgica sense conèixer almenys un dels seus famosos castells. El castell dels Comtes de Flandes, del segle XII, apareix imponent en ple centre, accentuant així la combinació entre tradició i modernitat. La nit ens torna a la capital belga.

 

Un viatge acaba en malenconia. El nostre termina també amb esperança i il·lusió, perquè el treball ben fet per un conjunt de futurs periodistes, independents i molt capacitats, recolza l’oportunitat de continuar coneixent nous llocs, en què l’interés social, i sobretot periodístic, és l’essència del que busca Lletres de Banús.

 

Natalia Alaminos i Charo Navarro.

La ciutat del còmic Abril 16, 2008

 

 

 

Si et desorientes i quedes perdut enmig de Brussel·les, atrapat entre els seus blocs de ciment, no et preocupes massa, si tens sort probablement et topes amb Lucky Luke, a punt d’atrapar als germans Dalton, participar en els misteris que envolten a Tintin, o observar amb els ulls d’un nen al gos coix Jojo, de Geerts.

 

Aquests i molts més personatges, alguns desconeguts per als qui no saben viure de vinyeta en vinyeta, poblen els carrers de Brussel·les, però ho fan d’amagat, esperant a ser descoberts pel visitant curiós.

 

I és que, que Bèlgica siga el bressol del còmic no podia notar-se únicament en l’abundant merchandising dels protagonistes de les vinyetes, que aguaita àvidament als turistes amb ganes de buidar la cartera.

 

Així, encara que proliferen les botigues dedicades al mundialment conegut Tintin, on un fan incondicional trobarà tot el que desitge sobre el reporter amb serrell, el veritable esperit del còmic es troba precisament en el món urbà, en aquest gust pel dinamisme i la informalitat. A pesar de tots els clauers, llibretes o bolígrafs que decideixen estampar-se amb els herois dels còmics , la seua essència sempre residirà en uns quants traços ràpids i una sobredosi de color.

 

Així ho havia de pensar també Michel Van Roye, regidor d’àrees públiques i medi ambient de l’ajuntament de Brussel·les en 1991, qui va impulsar la creació d’una “ruta del còmic” per la capital belga. El recorregut va ser realitzat pel centre Belga del Còmic, i per l’associació “Art Mural” que s’encarrega de realitzar i col·locar els frescos d’acord amb el disseny original dels autors.

 

La ruta la componen 24 frescos, a més de diverses estàtues relacionades amb l’univers de les vinyetes. Un àngel caigut decora un sortint, fruit de la visió inquietant de Yslaire. Mentre que Tintin, autèntic triomfador en el negoci de les “bandes desinées”, observa la ciutat des del seu fresc, situat en Rue de’l Etuve 1000.

 

I si t’acostes a la Broussaille, potser ensopegues amb una parella que camina envoltada de gavines per la ciutat. Aquesta imatge, obra de Frank Pé, fou la primera en colar-se entre els murs de Brussel·les. Recentment s’han incorporat dos frescos interiors: un en la recepció de l’hostal juvenil Sleep Well, de Johan de Moor – i altre en el bar L’Espadon.

 

A més, el recorreguts es poden completar amb una visita al Museu del Còmic o al Centre Belga del Còmic. Encara que es tracte d’espais dedicats a exposicions, xerrades i arxius, la veritat és que el fosc motiu que impulsa als visitants adults a acudir allí és poder fotografiar-se amb el coet espacial de Tintin o amb un dels bolets gegants dels Barrufets. Finalment, els més aficionats seran capaços de descobrir en certs racons de Brussel·les, els escenaris que van servir d’inspiració per a alguns dibuixants.

 

Aquesta ruta permet conèixer la ciutat des d’una perspectiva molt més lúdica, despreocupada i allunyada dels recorreguts històrics, pretensiosos i massa exigents. Com si d’un joc de nens es tractés, el visitant s’emociona tractant de trobar cadascuna de les il·lustracions que s’entremesclen amb l’anar i venir de la ciutat, convertits en veïns immòbils.

 

Decidir capbussar-se per uns moments en un món traçat a força de llapis amb punta i pinzells depèn ja de les il·lusions i la imaginació de cadascun. Això sí, que ningú s’estranye si descobreix després que se li ha colat un barrufet en l’equipatge.

 

Tamara Gil i Lucía Márquez.

Brussel·les Abril 16, 2008

 

La capital belga amaga, sota la seua façana burocràtica, un univers sense complexos. Si oblidem les aparences i observem amb atenció descobrirem què hi ha molt més en el cor d’Europa del que es percep a primera vista.

 

A l’alba, un dimarts qualsevol a Brussel·les, la primera impressió que assalta al viatger és la d’haver quedat abocat a una ciutat d’oficina. La capital belga sembla haver-se pres massa de debò el seu paper com centre polític de la Unió Europea i ha convertit a tots els seus habitants en eficients gerents i administratius que caminen sense distracció de casa al treball i del treball a casa. A les sis de la tarda Brussel·les tanca les seues portes. No hi ha cafès ni passejos inclosos en el pla de l’empresa. La pluja grisa, pluja de ciutat, bressola als carrers deserts, emmarcats en un paisatge seriós, caracteritzat pels seus finestrals, freds i iguals.

 

La vida en el centre d’Europa és monòtona. O això ens fa creure el vernís prosaic que, a manera de estratagema, tenyeix la ciutat els dies laborables. Un truc per a convèncer-nos que Brussel·les és una urbs organitzada i burocràtica. No obstant això, aviat es descobreix la veritable cara de la capital europea. El cap de setmana canvia el color de la ciutat, considerada com una de les més grises de tot el continent. La urbs respira, els funcionaris es prenen un descans, i tot rellueix.

 

Carrers empedrats amb gent vinguda del món sencer es presenten davant el viatger en una barreja de cultures incomparable. La seu d’organismes internacionals, com l’OTAN, també reserva un lloc per als gremis d’artesans, l’encant medieval de les seves esglésies, o els seus innombrables parcs i boscos.

 

 Perquè si aconseguim eliminar tanta corbata i tant maletí, ens trobem amb una ciutat repleta de petites botigues tradicionals, de llocs de flors, de bars i restaurants; molts d’ells, localitzats en la coberta comercial més antiga d’Europa, la Galeria Saint Hubert. I, per descomptat, curulla de xocolateries. Tan sol amb caminar prop d’un d’aquests caus del xocolate els sentits es relaxen i es llancen al gaudi de l’aroma profund, suau i vellutat del cacau. Més enllà del reclam turístic que suposen els bombons, i de la proliferació de cadenes com Leonidas i Godiva, la veritat és que encara és possible trobar negocis familiars que assumeixen l’elaboració del xocolate com un art.

 

Cada ciutat té una icona, a París la Torre Eiffel, a Londres el Big Ben i a Brussel·les…el Manneken Pis. La diminuta estàtua ( no arriba als 80 centímetres) passaria desapercebuda als visitants si no fora per la seua reproducció en postals, samarretes i tot objecte sospitós de convertir-se en merchandising . L’origen d’aquest nen grosset es perd en nombroses llegendes: va ser el fill d’un noble que es va perdre, va salvar la ciutat d’una conspiració, va apagar un incendi… També es diu que existia una estàtua similar de pedra durant l’Edat Mitjana, que va ser robada en diverses ocasions. En 1619 l’escultor Jerôme Duquesnoy, la va substituir per una de bronze. El Manneken Pis que actualment s’exhibeix en el centre de Brussel·les és una rèplica, ja que l’original va desaparèixer en la dècada dels 60.

 

De la font del Manneken Pis no sempre brolla aigua, en algunes de les festes tradicionals de la ciutat se substitueix per hidromel, vi o cervesa, per a delit del públic. Des de fa uns anys existeix una rèplica femenina, la Jeanneken Pis que representa una nena nua orinant a la gatzoneta. Està situada en un carrer proper a la del seu homòleg masculí i és bastant desconeguda.

 

Brussel·les arriba al seu punt màxim de excentricitat amb el Museu del Vestit del Manneken pis. Sí, per molt estrany o ridícul que puga semblar-li al visitant desprevingut, la veritat és que els brussel·lesos gaudeixen canviant de modelet a la seua petita estàtua: un dia és boyscout, pastoret, jugador de futbol…i així fins arribar als gairebé sis-cents vestidets de la criatura. I clar, el turista, que acaba d’escapar dels asèptics passadissos del Parlament Europeu o s’ha desesperat buscant un restaurant obert després de les sis no aconsegueix encaixar aquesta afició per les disfresses en miniatura. Però la veritat és que la devoció que manifesta la ciutadania cap al Manneken Pis, no és sinó una mostra del seu esperit lliure i individualista, sense complexos i capaç de riure de si mateixa.

 

El caràcter modern i cosmopolita de la ciutat es conjuga amb la tradició i la història que perdura a través dels seus monuments. El patrimoni arquitectònic destaca entre els edificis uniformes i protocol·laris dedicats a la vida d’empresa. En el cim del que va ser un petit pujol, podem descobrir magnífiques edificacions com la catedral dels Sants Miquel i Gúdula, famosa per les seues vidrieres, que aporta el toc renaixentista al centre del vell continent.

 

Però al viatger curiós no li caldrà recórrer cadascun dels racons brussel·lesos per a delectar-se amb la barreja arquitectònica que caracteritza la ciutat. Tan sols ha d’acostar-se a la Grand Place, el punt neuràlgic en el qual convergeixen tots els arts. Gòtic, renaixentista o barroc; tot és possible. Aquesta simbiosi, declarada per la UNESCO “Patrimoni Mundial de la humanitat”, hui  és considerada com una de les places més belles de tota Europa. I no és per a menys. N’hi ha prou amb alçar la vista per a contemplar l’edifici de l’ajuntament de la ciutat, datat de 1455, un dels més impressionants del país.

 

Cada moviment artístic, cultural o religiós troba la seua representació en aquesta ciutat. Brussel·les conserva orgullosa les petjades de cada episodi de la seva història, doncs no té gens del que avergonyir-se.

 

L’idealisme futurista va inspirar el Atomium menjo símbol de l’Exposició Universal de 1958. Aquesta gegantesca estructura (amida 102 metres d’altura i pesa 2.400 tones) reprodueix nou àtoms. Havia de ser retirada als 6 mesos però l’èxit entre la població ho va catapultar com icona turística de la ciutat. Donada la seua altura el Atomium pot presumir d’oferir les millors vistes de la ciutat.

 

Les seues instal·lacions semblen obra d’un obsés del disseny i la modernitat, doncs no hi ha racó de les nou esferes que no haja estat amidat i planificat per a recordar als visitants que el Atomium no és una construcció qualsevol. Durant els matins clars i atrafegats l’edifici sembla sòlid, fort, estable. Però, al capvespre, quan les gotes que ha deixat caure una capritxosa tarda de pluja es llisquen per les esferes platejades i els llamps de sol més ressagats s’acomiaden il·luminant-les amb timidesa, el Atomium descobreix la seua aclaparant bellesa. La bellesa de fondre ciència i disseny, raó i fantasia.

 

Segura de si mateixa però no arrogant. Conscient de la seua rellevància però no vanitosa. Excèntrica però no ridícula. Així es mostra al món la capital d’Europa. Una ciutat, en la qual, sens dubte, una vegada en la vida cal submergir-se.

 

Tamara Gil i Lucía Márquez.

Gant Abril 16, 2008

Gant és una ciutat a mig camí entre Brussel·les i Bruges, a mitja hora en tren des de la Gare Central de Brussel·les. És la capital de Flandes Oriental, i està situada entre els rius Lys i Escalda. El seu nom prové d’una paraula celta que feia referència a la convergència entre els dos rius.

 

Durant segles, els rius es varen convertir en una font de prosperitat per a la ciutat. Aquests dos rius, junt amb el Lieve i el Moere, formen una xarxa que divideix la ciutat en 26 illes. L’escriptor francés Víctor Hugo va afirmar que Gant “és, amb els seus navilis, els seus ponts i el reflex de les antigues façanes en l’aigua, una Venècia del nord”. I així ho sembla, amb vaixells que fan la funció de les gòndoles venecianes i passegen als turistes amunt i avall del riu.  

 

Gant (Gent per als flamencs) és la tercera ciutat més visitada del país, després de Brussel·les i Bruges, i fa segles va ser considerada un referent europeu. Ací, per exemple, va nàixer l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya. D’aquells temps medievals només queda l’empedrat dels carrers i la quantitat de monuments que varen deixar repartits per la ciutat els antics habitants de Gant.

 

La ciutat lluita per renovar-se i actualitzar-se al ritme del s. XXI. Gant és una de les ciutats universitàries de Bèlgica per excel·lència, i està plena de locals i museus avantguardistes. A més, la seua il·luminació fa que per la nit encara conserve vida i els seus carrers no es buiden amb la caiguda del sol.

 

A Gant s’arriba en tren a l’estació de Sint-Pieters. La ciutat, com totes les urbs importants del país belga, conta amb una gran xarxa de transports puntuals, així que es des de St. Pieters Station es pot partir en tramvia cap al centre de la ciutat, on s’ajunten els monuments més importants, i arribar en només uns minuts. Aquesta és la ciutat flamenca amb més edificis i monuments històrics (el castell dels Comtes, la torre campanar, l’església de Sant Nicolau, el pont de les decapitacions….), encara que li falta l’encant que produeix la ciutat de Bruges i que relega a aquesta ciutat a un segon pla.

 

Prop del centre de la ciutat es troba un dels monuments més antics: el castell dels Comtes o Gravensteen, que va ser construït en el s. XII. És una fortalesa que es troba al centre de la ciutat, envoltada per una fossa. Durant la seua història va ser residència dels comtes de Flandes (d’ací el seu nom), presó e inclús fàbrica de cotó. Està situat dins del barri del Patershol, un barri medieval ple de carrerons estrets en els que vivien els antics artesans i per on perdre’s passejant i gaudint dels edificis gòtics, al costat del riu Lys.

 

El castell conserva un aire d’autoritat, el mateix que li feia falta quan albergava als presoners de la ciutat. Els seus murs, alts, negres i coberts d’heura, donen la raó de perquè ha aguantat en peu quan ja té més de vuit-cents anys. Des del primer edifici de fusta que va manar fer el comte Arnulf I, passant per l’incendi de l’any 1176, fins a la reconstrucció de 1180 per part del comte Philip, la història del castell dels Comtes camina paral·lela a la de Gant. Actualment recorda el seu passat albergant un museu d’armes i un altre d’instruments de tortura.

 

Al seu costat, creua el riu el pont de les decapitacions, nom que emporta la ment a l’època medieval, on la decapitació era una condemna habitual. Més al centre de la ciutat es troben les tres torres: la de la Catedral de Sant Bavó, la de la torre campanar o Belfort, i la de l’església de Sant Nicolau. Aquest conjunt històric es troba dins del mateix entorn, a uns pocs passos. Cap destacar que tot el centre de la ciutat es una zona només per a vianants que, com reconeix l’ajuntament de Gant, és la zona sense circulació de cotxes més ampla de tota Bèlgica. La millor vista de les tres torres de Gant s’obté des del pont de Sant Miquel.

 

La història de Gant i les seues torres té prou argument. La torre de l’església de Sant Miquel havia de ser la més alta de la ciutat. Finalment, el somni d’un monument triomfal que arribara a una altura de més de cent metres no es realitzà, i ara és una torre plana inacabada, amb “només” 24 metres d’alçària. Les torres veïnes són precursores dels gratacels moderns, ja que les tres arriben, si fa no fa, al centenar de metres.

 

Caminant des del castell dels Comtes, primer es troba l’església de Sant Nicolau, o St. Niklaaskerk. És del segle XIII, d’estil gòtic primitiu. A uns dos-cents metres es troba la torre campanar o Belfort, amb una alçaria de 95 metres.

 

Va ser construïda en l’any 1313, i la corona un penell amb forma de drac, de 1380. El drac és una massa feta de coure roig i acer que mesura més de tres metres de llarg i pesa prop de mitja tona. La campana Klokke Roeland avisava els habitants de la ciutat si s’acostava l’enemic. La torre campanar ha sigut reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.

 

La catedral de Sant Bavó (Sint-Baafs Kathedraal per als flamencs) va ser construïda a partir de 1228, és d’estil gòtic, i la seua torre mesura 90 metres. Al seu interior guarda el major tresor de la ciutat: el políptic de Jan Van Eyck, La adoració de l’anyell místic (Het Lam Gods), de 1432. Aquesta pintura és una obra mestra de l’art flamenc, el màxim exemple de la pintura flamenca primitiva.

 

Durant el període napoleònic va caure en mans dels francesos, i en la Segona Guerra Mundial va ser confiscada per Alemanya, però des de fa més de cinquanta anys roman dins de la catedral. El retaule encara conserva la força de la llum i el seu color originals. La catedral també conté al seu interior La conversió de Sant Bavó, de Rubens.

 

De dia la ciutat impressiona, però quan arriba la nit, Gant ressuscita de nou. La curosament elaborada il·luminació dels edificis i els monuments del centre de la ciutat li donen un aspecte màgic.

 

Vicente Vila.

Estrasburg Abril 16, 2008

 

Estrasburg (Strossburi, en alsacià), situada al nord-est de França, fent frontera amb Alemanya, té uns 273 000 habitants aproximadament. És la capital de la regió francesa d’Alsàcia, motiu històric d’enfrontament entre els imperis francès i alemany.

 

Travessada pel riu Rihn, alberga el segon port més important d’aquest riu, fet que li dóna la categoria d’important centre de comunicacions fluvials. És considerada la segona capital europea després de Brussel·les, perquè alberga diverses seus europees.

Quan preguntem per què Estrasburg ens responen que perquè en aquesta ciutat hi ha resumida i a petita escala tota la història d’Europa i de la Unió Europea. Suposem també que perquè és la capital d’Alsàcia, com hem dit, i aquesta zona ha sigut centre de conflicte entre els dos imperis (en el seu moment) més importants de tota Europa, que encara ara mantenen el seu estatus. Parlem, evidentment de França i Alemanya, que encara avui dia són considerades les dues potències europees per excel·lència, a més de ser les fundadores de la UE.

 

Però, a banda de simbolismes institucionals i polítics, quan entreu a Estrasburg i visiteu els seus carrers, el barri dels voltants de la catedral sobretot, us adoneu que Estrasburg és una ciutat ben particular. Com podríem definir l’ambient que s’hi respira? Com podríem descriure-la? Fàcilment direm, els qui hem estat allà, que és una ciutat que barreja exquisidament l’encant de les ciutats alemanyes amb la bohèmia de les franceses.

I aquesta barreja d’estils, tan perfectament encaixats, és la que fa d’Estrasburg una ciutat ideal, carregada d’història i de racons encantadors que anem descobrint com més ens endinsem als seus carrers.

 

El primer que ens crida l’atenció és la fusió entre modernitat i tradició que reflexen els seus carrers; ens sorprèn veure com, en una ciutat europea tan important encara podem observar i palpar reminiscències culturals i tradicionals típicament alsacianes.

 

Els edificis, per exemple: molts d’ells conserven la seua estructura original amb les bigues de fusta, visibles des de la façana, que van entreixint-se i formen figures que, tradicionalment es deia que imitaven les formes rúniques. Un lloc ideal per observar aquesta tradició constructora (típica de les cases alemanyes també) és el barri de “La Petite France”. Es tracta d’un conjunt de carreronets travessats per canals, pels quals es pot transitar en barquetes; s’ha convertit en un lloc bastant turístic i en destinació gairebé obligada per als nombrosos turistes que segueixen les guies de viatge…

 

I la veritat és que el barri té molt d’encant; i, a banda, és un lloc tranquil, bonic i relaxant, on hom pot prendre alguna cosa (en un dels molts restaurants i/o “baretos” que hi ha) mentre observa el riuet i les barquetes (això sí, procureu, si feu això, que siga estiu…). O simplement, pot dedicar-se a passejar i al, massa oblidat, plaer de la contemplació. Perquè aquells carrers que xafem estan carregats d’història, els ponts també ho estan, les cases… Tot el que hi ha allà transmet història.

 

També és preciosa la catedral de Notre Dame d’Estrasburg. Està situada al centre històric de la ciutat, envoltada d’un agradable barri de carreronets on tenim infinites creperies per triar. A primera vista, la catedral sembla una imatge superposada sobre l’horitzó de cases; una construcció rogencosa que sobresurt darrere les teulades de les casetes. És una construcció típica de gòtic tardà, edificada al llarg de 400 anys (entre el 1015 i el 1439). Si ens atrevim podem pujar fins al punt més alt (142 metres d’alçada) de la catedral; l’agulla situada a la part esquerra de l’entrada. Des d’allà dalt podrem observar gairebé tota la ciutat i el paisatge que l’envolta. Com es pot deduir pel nom, la catedral està destinada al culte catòlic de la Verge Maria.

 

I permeteu-me que vos parle d’un aspecte que ens va meravellar a tots: el transport públic!! A banda de la increïble puntualitat de metros, tramvies i busos, cal esmentar que no hi ha cap part d’Estrasburg que quede incomunicada. Podeu perdre-vos pel barri més malcarat de la ciutat, podeu estar caminant pels afores a les deu de la nit, maleint la sort que vos ha portat fins allà, però tranquils ; quan més ho necessiteu, apareixerà un bus que s’aturarà just davant d’on sigueu. Aquí no valen excuses de “no, ho senc, el metro s’ha retrassat, arribaré un poc tard”, perquè aquí… el metro no es retarda!

A més, caminant per Estrasburg veureu ciclistes; i és que la bicicleta és molt important en aquesta ciutat que, a més, posa molt de la seua part perquè els ciclistes tinguen carrils com calen, llocs on aparcar, una normativa que els protegisca, etc.

Per a que us feu una idea: hi ha àrees d’aparcament reservat per a bicicletes, a més de les nombroses zones de velocitat limitada (30 km/h) que hi ha al centre històric, o també el manteniment per part de l’administració local d’un parc de 1000 bicicletes per a llogar, a més de l’adaptació dels tramvies per al transport de bicicletes.

 

Malgrat els preciosos racons que hem vist d’Estrasburg, en aquest viatge ens havíem de centrar més en l’altre aspecte de la ciutat; les institucions europees que hi tenen seu. A Estrasburg tenen la seua seu central el comandament central de l’Eurocorps (o forces militars europees), el centre d’informació de l’Europol, la cort europea dels Drets Humans (Palau dels drets humans), i el Parlament Europeu. Aquest últim no és permanent a Estrasburg, sinó que les sessions es tornen entre aquesta ciutat i la belga Brussel·les. Nosaltres només varem visitar dues; el Parlament Europeu i el comandament central de l’Eurocorps.

 

També és interessant destacar que Estrasburg té un importantissim barri universitari que té el seu origen amb la construcció d’un Gymnasium protestant l’any 1538; posteriorment, la construcció del Palais Universitaire (1871), i més tard entre els 50-60 es van diversificant les disciplines i creant nous edificis, per a arribar als nostres dies.  Avui dia el barri universitari d’Estrasburg es divideix en tres “universités”, cadascuna d’elles especialitzada en una branca del coneixement. Així tenim:

-Université Louis Pasteur: ciències i medicina

-Université Marc Bloch : lletres i humanitats

-Université Robert Schuman : ciències empresarials, dret i polítiques

També cal destacar que, per exemple, en la Université Marc Bloch, el pes dels estudiants estrangers és molt important; un 24% dels universitaris són estrangers.

En definitiva, i per a acabar, direm que Estrasburg és una d’aquelles ciutats que s’han de visitar no només de forma turística i de passada, sinó per a gaudir vivint-hi, en companyia de la seua gent i empapant-nos de tantes coses com ens puga aportar. Una experiència interessant, de totes totes.

 

Anaïs Síscar.

Els Balcans del nord Abril 16, 2008

Celtes, romans, francs, espanyols, austríacs, francesos, neerlandesos… La llista de pobles que han dominat el territori belga és infinit. La Gallia Belgica d’en Juli Cèsar, que comptava amb els guerrers més braus de tota la Gàl·lia – en paraules del mateix conqueridor romà –, ha estat casa, quarter i infern de tots els seus pobladors a través de la complicada i llarga història que l’ha portada al que avui és oficialment el Regne de Bèlgica. Aquest petit país, situat al centre-nord del vell continent, envoltat de països amb les seues mateixes característiques – companys històrics inevitables – i enmig dels interessos de dues grans nacions constantment enfrontades, és a dir, França i Alemanya, mai no ha estat un exemple de pau i estabilitat. Més aviat al contrari.

 

Després de la caiguda de Roma, els pobles bàrbars que destruiren l’imperi dels cèsars establiren als Països Baixos (concepte geogràfic) el Regne dels Merovingis, el qual passaria a pertànyer a l’Imperi Carolingi a partir del segle VIII. Amb la partició posterior del país de Carlemany per repartir-lo entre els seus fills – tradició de l’època – i la imperant tendència medieval al feudalisme, el país va quedar fragmentat i articulat per diversos estats, que quedarien finalment reunificats als segles XIV i XV, davall la casa de Borgonya. Quedaven així configurats els Països Baixos borgonyons, que serien més coneguts endavant sota el nom de les Disset Províncies, en aconseguir aquestes la seua autonomia.

 

No és fins un segle després, al segle XVI, que distingim la història de Bèlgica com a ens diferenciat dels Països Baixos. En aquest moment, té lloc la Guerra dels Vuitanta Anys, que enfronta les Disset Províncies contra el rei d’Espanya, al qual pertanyien en aquells moments, per tal d’aconseguir la independència. Finalment, aquesta guerra va acabar amb el reconeixement d’independència de les Províncies Unides, les més septentrionals del país i el que avui coneixem com a Holanda o Països Baixos, mentre que els Països Baixos del Sud – d’on eixiria més tard l’estat belga – van restar fidels a la corona espanyola. Aquest és, probablement, el moment més important de la història d’aquests dos països. Les Províncies Unides aviat emergiren com a potència mundial, gràcies a la seua armada i flota mercant, així com també degut a l’auge econòmic i cultural que va suposar la seua independència.

Hi ha, però, una sèrie de factors que expliquen aquesta divisió del país. Els dos principals són el sorgiment del protestantisme – amb la figura de Lutero com a cap visible – i el suport de molts prínceps germànics a les seues tesis, que aprofitaren la conjuntura política i religiosa per enfrontar-se al domini espanyol – defensor a ultrança del catolicisme rigorós – a la regió. En aquest sentit, els senyors feudals de cultura neerlandesa s’alçaren en armes, mentre que les províncies del sud, on la tradició catòlica i la cultura grecorromànica estaven més arraigades, optaren per restar fidels a la corona. Podríem llavors afirmar que aquest és l’origen embrionari del conflicte actual. Tot i la separació política entre el que avui són els Països Baixos i Bèlgica, aquest darrer estat sempre ha albergat les dues cultures, és a dir, les dues visions i les dues parts en conflicte, ja que és una zona de transició entre l’Europa germànica i l’Europa llatina.

Endavant, els Països Baixos del Sud serien governats, primer pels Habsburg espanyols i més tard pels Habsburg austríacs. Fins que això ocorre, el país viurà l’època més convulsa de la seua història, amb les guerres franco-espanyoles que definiran la frontera amb França com a rerefons. Finalment, la dominació del territori belga per part de monarques estrangers acabarà a les darreries del segle XVIII amb la Revolució de Lieja i la revolució brabançona, ambdues elles un reflex de la Revolució Francesa en aquestes terres. Les esmentades revolucions aglutinaren el Principat de Lieja i els Països Baixos del Sud per confluir en el naixement dels Estats Units de Bèlgica.

 

Aquest nou estat, sorgit de les idees revolucionàries, cauria sota el domini d’aquells que les havien impulsat. Així, la França napoleònica s’annexionaria el territori belga i el dotaria de les institucions pròpies d’aquest país, així com també del codi napoleònic, en el qual està basat l’estat actual. És en aquest moment que la tendència uniformitzadora basada en el pensament nacionalista i el model de centralisme imperial que propugnava Napoleó descarrega tota la seua força sobre Flandes i el poble flamenc, reprimint l’ús de la llengua pròpia i prohibint-ne les publicacions. Aquesta època de repressió coincideix amb un auge de la regió valona, que havia experimentat la seua pròpia revolució industrial i s’havia consolidat com a una de les zones més industrials d’Europa.

 

És aquí on germina el conflicte que ens ocupa, les darreres conseqüències del qual són avui més presents que mai. Els vora vint anys de ferri domini napoleònic havien quedat molt ben arrelats al si de l’orgullosa i enriquida societat francòfona de Valònia. A 1815, després de la derrota de l’autoproclamat emperador dels francesos, els vencedors es van repartir Europa sense tenir en compte els sentiments nacionals acabats d’emergir i sense consultar la població. Així, Bèlgica és unida als Països Baixos de nou sota la monarquia de Guillem I d’Orange, cosa que conformarà el Regne Unit dels Països Baixos. Ara però, hi ha un fet diferencial important: el nou estat és protestant i més existeix un creixent sentiment de rebuig de la població belga, uns 3,5 milions d’habitants, que es resisteixen a ser governats per només 2 milions de protestants de les províncies del nord.

 

L’estatus artificial de l’estat acabat de crear es mantindrà durant quinze anys, fins que tot un seguit de factors religiosos, econòmics i polítics – hi havia un clar favoritisme per la població neerlandesa, de les províncies del nord –, i finalment la segona onada revolucionària arreu del Vell Continent precipitarien la Revolució de 1830, mitjançant la qual Bèlgica va accedir finalment a la independència política. La nova constitució per al país va quedar aprovada a 1931, establint una monarquia constitucional en la figura del príncep alemany Leopold de Saxònia-Coburg-Gotha, que regnaria com a Leopold I de Bèlgica. La majoria dels electors del moment procedien de la burgesia que acabava d’accedir al poder i es va decretar el francès com a llengua única de l’Estat. Aquesta llengua era llavors considerada la de més prestigi, pròpia de les elits i l’opinió general era que els francòfons eren majoria a Bèlgica. Aquest model d’estat no seria revisat fins la federalització del país cap a la dècada dels 70 del segle XX i va estar la llavor del distanciament entre valons i flamencs, la ferida que obriria l’escletxa que separa avui ambdues comunitats, més distanciades que mai. En qualsevol cas, en la història, com en tants i tants aspectes, mai no se sap ben bé en quina direcció bufarà el vent.

 

Jaume Barber.

 

 

 

Bruges Abril 15, 2008

 

Visitar Bruges és com viure un conte de fades. La ciutat reflecteix l’època medieval com cap altra a Europa. A soles la gran afluència de turistes trenca amb aquesta tradició. I es que sembla que la modernitat no va passar per Bruges.

 

 La capital de la província de Flandes Occidental, al extrem nord-est de Bèlgica, li deu el seu nom al terme noruec Bryggia, que significa pont. Els ponts són nombrosos a Bruges, ja que està travessada per gran quantitat de canals. La bellesa d’aquestos ha fet que se la conega també com  la Venècia del nord. Així, el nom de la ciutat no té cap relació en la traducció castellana Brujas. Van ser els soldats espanyols de Carles I a Flandes els que van adoptar aquest mot amb la finalitat de pronunciar-lo més fàcilment. No obstant això, vore alguna bruixa amagar-se per algun carreró no resultaria gens estrany per l’ambient màgic que es respira per tots els racons.

 

La ciutat belga va començar a créixer cap al segle XI gràcies al accés directe al mar que proporcionaven els canals, i també gràcies a la potent industria tèxtil, la llana era exportada a tota Europa. Actualment hi ha al centre de la ciutat moltes tendes de teixits. Els encaixos són els productes artesanals més populars i encara es poden vore a les ancianes teixidores per alguns carrers. Bruges va viure el seu màxim esplendor als segles XIV i XV, quan esdevinguè el major mercat d’Europa. Al seu port, situat en un emplaçament estratègic, arribaven vaixells del Bàltic i del Mediterrani. La ciutat s’enriquia i proliferaven els canals, els ponts y els carrers. S’intercanviaven velluts de Gènova, blat bàltic, cervesa alemanya, llana anglesa, pells russes o vins francesos.

 

On circulaven els diners que tant havien embellit a la ciutat era als hostals i les tavernes. Fou a la casa d’un hostaler, en la que es negociava amb productes i monedes, on va tindre la borsa el seu origen com a punt de negoci. Aquest terme deriva del cognom del propietari de l’establiment, Van der Beurse. Aquesta casa, bressol del mercat de valors, es pot visitar encara. Però no tot eren activitats mercantils i financeres, també les arts van florir gràcies als pintors famosos que es van establir a la ciutat, com per exemple Van Eyck. Els principals edificis també pertanyen a aquest temps, així predomina l’arquitectura gòtica.

 

Quan en el segle XVI el port es va arruïnar pel tapament del riu amb sediments, la ciutat va entrar en un període de decadència. El seu declivi també s’explica pels enfrontaments polítics i religiosos que es van produir i per l’aparició de noves vies comercials, que van ser aprofitades per altres ciutats rivals, com Gant i Amberes. Cap al segle XIX, Bruges es va transformar en una ciutat pobre i endarrerida. Aleshores va començar a adoptar un altre paper. Va assumir el valor de la seua història i cultura. Hui, Bruges és un dels centres turístics més importants d’Europa, el tresor de Bèlgica. I des de l’any 2000, el centre històric de la ciutat belga és patrimoni mundial de la UNESCO.

 

El tren és un magnífic mitjà de transport a Bèlgica i una de les formes més còmodes d’arrivar a Bruges. Front a l’estació de trens es troben cents de bicicletes esperant ésser llogades pels turistes, que sense cap dubte gaudiran d’un màgic passeig pels carrers de la ciutat, molts dels quals són de vianants. Per als que no els agrade pedalejar un altra opció és navegar en barca pels canals, es pot arribar fins alguns pobles propers. I si el que vols és viure un vertader conte pots recórrer la ciutat damunt d’un carro de cavalls. No obstant això, la visita a Bruges es pot fer també a peu. El centre històric de la ciutat no és massa gran. Si el viatger es cansa sempre pot fer una parada i prendre un gofre o seure vora el llac de l’amor i contemplar els cignes.

 

Canals, places, parcs, esglésies, carrerons empedrats… això és Bruges. Majestuosa i elegant, tot són escletxes del seu passat esplendor. Ara els mercaders han quedat enrere i són els turistes els que li donen vida. Un lloc perfecte per relaxar-se i desconnectar de la vida a la gran ciutat. També un lloc ple de romanticisme. La millor forma de conèixer la ciutat és deixant que es descobrisca ella mateixa a poc a poc. Les places són un punt obligat del recorregut i un element comú a totes les ciutats belgues. No tenen jardins o bancs. Es tracta de superfícies rectangulars, en la majoria dels casos, amb edificis importants al voltant. Constitueixen el centre de tota ciutat. A Bruges hi ha dues places: la Grote Markt, on es trobava el mercat, i el Burg, amb la basílica de la Santa Sang. En la Grote Markt es pot veure el Beffroi, la torre del campanar. Amb 47 campanes, 82 metres d’alçària i 366 escalons que condueixen a un espectacular mirador de la ciutat. En el centre del Markt està l’estàtua en honor a Pieter de Coninck, un artesà que va liderar la insurrecció contra els comerciants que governaven la ciutat al segle XIV. Al Burg trobem l’església on es pot contemplar la mateixa sang de Jesucrist, portada a la ciutat pel comte de Flandes al seu retorn de la segona croada. Al seu costat està l`Hotel de Ville, l’ajuntament, un bell edifici del segle XIV.

 

Més enllà de les places, el monument més notable és l’església de Notre Dame, un exemple d’arquitectura gòtica. El seu interior guarda una menuda estàtua de Miguel Àngel representant a la Verge amb Jesús. Per altra banda, al barri de Sint Annakwaiter, es pot visitar la Jeruzalemkerk, un temple que es còpia fidel de l’esglèsia del Sant Sepulcre de Jerusalem. Altra de les atraccions de Bruges són els vells molins de vent, en perfecte estat de conservació -com tot per ací-, situats al costat del riu que envolta la ciutat. Les típiques i alegres cases belgues, propietat de l’antiga aristocràcia, amb la teulada a dos aiguavessos, adornen el rest del paisatge. No ens quedem a soles amb l’arquitectura. Bruges compta amb importants museus d’art flamenc, els millors: Groeninge y el Memling. En ells es conserva l’obra de pintors com Van Eyck, Van der Weyden, Bosch y Hans Memling.

A l’hora de menjar pots triar tota mena de restaurants. Dos plats típics: clòtxines amb vi blanc i tomaques farcides amb gambetes. El que no es pot deixar de fer és entrar a un pub cap al final de la vesprada i prendre una cervesa made in Bruges. Altra cosa imprescindible és menjar xocolate. Les tendes que el venen es troben repartides per tots el carrers i n’hi ha de molts tipus. Assaborir un tros de xocolate seria una perfecta forma d’acomiadar-se d’aquesta ciutat irresistiblement encantadora.

 

Natalia Alaminos.

 

Organització territorial belga Abril 15, 2008

Recentment hem sentit a parlar molt dels problemes que ha tingut el govern belga respecte al suposat conflicte nacionalista que existeix des de fa un temps (o almenys, des de fa un temps és actualitat) entre la comunitat flamenca i la comunitat valona. Hem sentit comparacions que s’han fet des de diversos i molt diferents sectors de l’opinió pública (i política) del territori espanyol. Però la realitat és que la majoria dels qui voliem comparar, no tenim ni idea de sobre quina base fer-ho, perquè per a això, cal saber quina es la situació territorial belga i quina és la situació territorial espanyola. Hem de saber diferenciar-les per poder comparar-les.

 

Primer que res, parlarem de l’organització territorial belga. No anem a explicar la història política belga des dels orígens i fundació de la Gallia Belga a mans de l’Imperi Romà (tema molt interessant, si més no, però massa extens ara). Ens remuntarem simplement als recents anys 70 i 80; és en aquesta època tan “intensa” per al panorama europeu, que l’Estat belga sofrix una remodelació important. Bèlgica passa de ser un dels estats més unitaris de la Vella Europa, a convertir-se en un Estat federal, modèl.lic per a l’època i les circumstàncies (si se’m permet l’anàlisi). Ara bé, l’organització d’un estat federal, ja complexa de per si, ho és més en el cas belga, ja que aquesta estructuració es realitza a tres nivells diferents.

Aleshores tenim que Bèlgica és una “monarquia federal constitucional” tal i com es defineix a la Constitució, en què el Rei o Reina són els caps d’Estat i on existeix una estructura federal a tres nivells.

 

El primer nivell és el que conforma el Govern Federal,  amb seu a Brussel.les.

El compon el primer ministre, nomenat pel rei, però amb el recolzament de la Cambra de Representants; el Senat, el conjunt de polítics majors que són escollits directament, juntament amb els representants de les Comunitats i les Regions; i la Cambra de Representants, que són el conjunt de representants de tots/es els/les belgues majors de divuit anys (cal remarcar que a Bèlgica el vot és obligatori per a tots els majors d’edat), escollits per mitjà d’un sistema de representació proporcional (o siga, en el qual el percentatge de vots determinarà el nombre d’escons que reben). Cal destacar que, per tal de legislar, Senat i Cambra de Representants han de “posar-se d’acord”. Un altre aspecte important és que, per llei, ha d’haver el mateix nombre de ministres neerlandesos i francòfons.

Les competències que té el govern federal bicameral són les més “importants”, a saber: control.la el 100% de la seguretat social, el 80% de les finances de les diferents comunitats, la major part de la recaptació d’impostos, i a banda s’encarrega dels assumptes d’exteriors, de les ajudes al desenvolupament, defensa, forces de seguretat estatals, de la gestió de l’economia, del benestar social, l’energia, les telecomunicacions i la investigació científica.

 

Un altre nivell està conformat per les anomenades Regions. Aquestes són tres : Flandes, Valònia i Brussel.les capital. Tant Flandes (la meitat nord del país, podriem dir) com Valònia (la meitat sud) estan dividides alhora i cadascuna d’elles en cinc províncies, conformant un total de 10, més la regió de Brussel.les capital (al centre del país).

Els governs de les regions s’encarreguen de gestionar assumptes relacionats amb les terres i les propietats (com ara vivenda o transports, per exemple).

  

El tercer nivell, i possiblement el més interessant per al nostre reportatge, és el de les anomenades Comunitats. Aquesta divisió es realitza en funció de les diferents llengües que es parlen a Bèlgica i les zones on es parlen aquestes. Les Comunitats s’encarreguen principalment de la regulació de l’ús de les diferents llengües en matèries administratives i d’ensenyament; tenen competències, per tant, en l’àrea d’Educació i Cultura principalment.

 

Aquest nivell és, potser, el que més complicacions aporta. No tant perquè siga una divisió estranya o complicada, sino per la forma en que es relaciona amb el nivell regional.

Aquí cal remarcar que, oficialment, a la Constitució es reconeixen quatre comunitats lingüístiques a Bèlgica que són; la Comunitat francòfona (de parla francesa), la Comunitat flamenca (parlen el neerlandés), la Comunitat germanòfona (parlen alemany) i la Comunitat bilingüe (franco-flamenca). Tanmateix, en la pràctica, la cosa queda de diferent forma.

 

Per començar, cal explicar que la Comunitat flamenca ha assimilat pràcticament la Regió de Flandes, fins al punt que el govern de la Comunitat assumeix moltes competències del govern regional i això condueix a una identificació de Comunitat i Regió flamenques com una mateixa entitat. Això ocorre perquè el territori de parla flamenca (on es parla neerlandés) coincideix geogràficament amb les limitacions de la Regió de Flandes. És a dir, a Flandes es parla flamenc i, per tant, Regió i Comunitat lingüística s’assimilen i s’identifiquen en el plà pràctic.

La Comunitat germanòfona, per contra, engloba un xicotet territori de parla alemanya que està situat dins la Regió de Valònia i que fa frontera amb Alemanya. 

I aquesta última Regió de Valònia és la que s’identifica amb la Comunitat lingüística francesa (o francòfona) malgrat que, com ja hem dit, aquesta regió també engloba la Comunitat germanòfona.

 

La Comunitat lingüística bilingüe franco-flamenca és un cas apart.

Aquesta comunitat es creà per intentar respectar i preservar el bilingüisme que existeix a la zona de Brussel.les capital, bilingüisme que s’atribueix, bàsicament, al fet que la ciutat de Brussel.les (com tota capital) “beu de totes les fonts”; els seus habitants són majoritàriament immigrants, tant de fora del país, com de les diferents regions. Per tant, en la pràctica no existeix una comunitat bilingüe, sino que els habitants de Brussel.les s’adscriuen a una o altra comunitat lingüística (flamenca o francesa) segons quina siga la seua llengua mare.

  

Com podem observar, després de l’explicació, aquesta forma d’organització pot suposar una estructura difícil de comprendre i més encara de dur endavant. El recent conflicte entre flamencs i valons (entre neerlandesos i francòfons) ens fa pensar que el problema rau en aquesta estructura territorial. Tanmateix no podem ara desenvolupar una tesi teòrica sobre quins creiem que són els causants d’aquest conflicte; senzillament perquè no tenim els mitjans suficients com per dur a terme una investigació sociològica d’eixa envergadura.

 

El que sí que podem és comparar (ara sí) aquesta situació territorial amb la de l’Estat espanyol i extraure’n algunes conclusions.

El primer aspecte a diferenciar entre una i l’altra és el federalisme. L’Estat espanyol, en l’article 2 de la Constitució, es defineix com a “pàtria comú i indivisible de tots els espanyols” tot i que “reconeix i garanteix el dret d’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren”. Bèlgica, per contra, opta pel federalisme per tal de solucionar els problemes territorials que puguen sorgir entre les diferents nacions/nacionalitats/regions que integren el seu estat. 

 

Seguint en la línia del federalisme, la gran diferència entre Estat espanyol i Estat belga rau precisament en la diferenciació entre tres nivells de divisió territorial. Bèlgica, amb aquesta diferenciació, ha reconegut de forma oficial i explícita les diferents realitats que hi ha dins l’Estat: d’una banda, la realitat estatal que es veu identificada amb el govern federal i que representa els interessos de Bèlgica com a estat de cara a l’exterior; d’una altra banda la realitat regional, en la qual es divideix i es descentralitza el territori de l’estat per a una major facilitat d’administració; i, per últim, la realitat nacional (o cultural o lingüística), identificada en les Comunitats lingüístiques. És una manera de donar solució als tres problemes que poden presentar-se-li a un Estat modern: problemes de política i interessos exteriors; problemes d’organització administrativa interna i problemes de conflictes identitaris o nacionalistes.

L’Estat espanyol no fa aquesta diferenciació de nivells; la divisió territorial espanyola respon a una necessitat de facilitar i descentralitzar l’administració, que fins aleshores havia sigut exageradament centralista i centralitzada. Hom podria dir, i amb raó, que sí que s’observa un intent d’atorgar, diguem-ho d’alguna manera, notorietat a les anomenades “comunitats històriques”(Catalunya, País Basc i Andalusia, a més de Navarra). Això s’observa amb la doble via amb què s’atorgaren els estatuts: una vía lenta (article 146), que s’establia com a base per a totes les autonomies; i una via ràpida (article 151.2) per a les esmentades comunitats històriques. Però aquest sistema el que ha provocat és una divisió asimètrica i desigual.

 

No es tracta de dir que el sistema belga és perfecte i que garanteix un repartiment de competències igualitari i simètric; per exemple, Flandes és la més “privilegiada” ja que suma més competències (les de la regió i les de la comunitat), mentre que la Regió de Brussel.les i la Comunitat germanòfona tenen menys competències que la resta.

Però el que sí que és un fet, és que, la major flexibilitat d’un sistema polític fa que aquest siga més resistent. I la prova la trobem en el recent conflicte que ha patit el govern belga; Bèlgica ha estat gairebé mig any sense un govern federal íntegre. Per què no hem assistit a una crisi nacional?

 

Aqui apareixen dues reaccions diferents a una mateixa qüestió; ens trobem dos Estats plurinacionals (mal que els pese a alguns) que han triat dues opcions diferents per a encarar la mateixa realitat. Bèlgica, es manté “unida i indivisible” a pesar de tots els intents de desestabilització que ha patit en aquest temps, per part de partits ultradretans flamencs (el Vlaams Blok) per exemple o pels seus homòlegs valons (alguns fins i tot proposen la “reunificació” de Valònia a l’Estat francés). L’Estat espanyol, per contra, sent trontollar els seus fonaments de “nació única i indisoluble” amb les reformes estatutàries, per exemple. De seguida sorgeixen il.luminats que criden als quatre vents, que proclamen profecies sobre la fi d’Espanya. Potser tinguen raó; potser aquesta organització de l’Estat, tan rígida, el que està provocant és, precisament tot el contrari del que voldria garantir. Potser aquesta rigidesa està provocant que les parts s’exalten; ja ho hem comprovat en l’exemple belga. No és que siga el model ideal, però hem vist que, tot i els recents conflictes que han tingut, tot ha quedat en “un no res” i s’ha tornat a constituir un govern de coalició.

 

Només imaginem-nos, per un moment, que ocorreguera una situació semblant a l’Estat espanyol: imaginem per un moment que es donara la situació real en què el País Basc declarara la independència i Catalunya el seguís. Tot això recolzat per la majoria de la població (via referèndum, per exemple). Imaginem que això passara. Independentment de si finalment resultara verídic o no… resistiria, un sistema com l’espanyol, un cop així?

 

Anaïs Síscar.

L’Eurocos Abril 15, 2008

 

 

Un mateix sentiment, però no procedent d’una mateixa nació. O tal vegada sí, la nació de les nacions. Un exemple de l’Europa del futur, almenys per la qual ells treballen. Una petita part del vell continent, formada per un gran cos militar. Tots tan distints, i alhora tan iguals. La unió fa la força, i aquest és el seu primer pas. Heus açí el Eurocos, l’exèrcit europeu integrat per militars de nou països.

 

“Vosaltres heu de ser Lletres de Banús. Us estàvem esperant!”, el brigada Sancasto ens ha reconegut. Es mostra feliç i proper. Sembla alegrar-li el contacte amb gent del seu país. I més si és per a aproximar-los un poc al que és la seva labor a Europa. Ell no té cap tipus de problema amb les fronteres. Conviu cada dia amb gent vinguda dels països que formen el cos: França, Alemanya, Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Grècia, Polònia i Àustria.

 

El brigada Sancasto, ens dota d’una identificació abans d’entrar als voltants de la caserna. L’arribada no ha estat fàcil, i l’oficial ho sap: “Sé que estem un poc allunyats, si hagués sabut que havien tallat la línia d’autobús, us hagués facilitat un transport”. La caserna general del Eurocos es troba situat als afores d’Estrasburg. Aquest va ser construït pels alemanys en 1912. Vuitanta anys més tard, en 1992, va néixer el Eurocos de la mà d’Alemanya i França, com part d’una iniciativa conjunta per a incrementar el compromís europeu en matèria de defensa i seguretat. Aquest últim país seria el qual decidiria un any després la seva ubicació en la ciutat d’Estrasburg.

 

La majoria de militars no resideix allí, prefereixen viure en la ciutat, malgrat l’esforç que suposa tots els dies el trasllat al seu lloc de treball. A primera hora del matí han d’estar en formació per a començar la seva jornada, pel que generalment es desperten abans que claregi.

 

Encara que en un primer moment el Cos d’Exèrcit europeu fos creat per França i Alemanya, la iniciativa estava oberta a altres països membres de la UE. Bèlgica, Espanya i Luxemburg es van adherir en 1993, 1994 i 1996, respectivament. Aquests, al costat dels dos països dels quals va sorgir la idea d’aquest cos militar, formen les “nacions marc”, úniques amb capacitat decisiva. Fins al dia d’avui, Grècia, Polònia, Turquia i Àustria han passat a pertànyer al Eurocos, ja com “nacions no marc”.

 

L’organització del Eurocos es basa en una Caserna General multinacional de Cos d’Exèrcit, i aquesta pluralitat es percep des d’un primer moment. A l’entrada de l’edifici en el qual ens esperen, les banderes dels diferents estats membres onegen a manera de benvinguda. Diversos soldats passen caminant. Entre tots, un espanyol. Es distingeix clarament pel seu uniforme. Encara que no per la seva boina. Cadascun d’ells lluïx una vestimenta distinta, no obstant això posseïxen un punt en el qual convergeixen. La boina és el símbol que els identifica com part d’aquest Cos d’Exèrcit europeu, la seva plantilla de personal es distribuïx segons una quota de repartiment acordada entre les nacions marc i els llocs d’alt nivell van rotant entre elles de forma equilibrada. Totes les decisions es prenen a consens entre aquests països amb capacitat decisiva. Un dels canvis previstos de cara al futur és que Polònia passe a ser un membre amb veu i vot.

 

Una vegada en l’edifici, vam pujar a la primera planta, on ha estat adequada una sala per a donar-nos la benvinguda i oferir-nos una petita conferència. El comandant Billón ens rep amablement, ell serà l’encarregat d’informar-nos sobre el cos. “No sé si sabré llegir les notes de l’exposició en espanyol. No us ho aneu a creure, però mai he donat la conferència en el meu idioma”. Juan Billón domina perfectament l’anglès. I no és para menys, el seu treball l’hi exigeix. L’anglosaxó és el llenguatge de treball en el Eurocos. Tot aquell que vulgui un lloc en la caserna general, ha de passar uns exàmens per a valorar si el seu nivell és l’adequat davant qualsevol circumstància. L’anglès és utilitzat també en les operacions, encara que els documents fonamentals es publiquen en els idiomes oficials de les nacions marc. “En reunions en les quals som tots espanyols, vam parlar en el nostre idioma; però si existeix una única persona que no sigui del nostre país, passem a parlar en anglès sense pensar-lo. Cal mirar per tots”, detalla el brigada.

 

Ni alemany, ni belga. Tan sols membre del cos europeu. La convivència entre els soldats que formen el Eurocos no admet distincions quant a nacionalitats. I això també queda plasmat en la seva política interna. Cap nació marco ocupa per duplicat un que ja hagi estat cobert per una altra. La caserna general no està dirigida per un país capdavanter, cada dos anys es renova, i canvia de cap.

 

Aquest bienni, 2007-2009, té denominació valenciana. “M’han dit que venien els espanyols a visitar-nos, i no podia perdre-me’l”. Pedro Pitarch, valencià, i General Cap del Eurocos des del 21 de setembre de 2007, ha reservat un buit en el seu moment de treball per a acostar-se a saludar als seus compatriotes. No és costum que el Comandant intervingui en visites d’aquest tipus. Però aquesta és una ocasió especial, i Pitarch no vol deixar passar per alt ni el més mínim detall: “Tenim preparat algun regal per als valencians?”. Diversos brigades que es troben en la sala es mobilitzen i porten una borsa repleta de petits records en forma d’insígnies del cos. De manera personificada, el General passa a saludar-nos, i a donar-nos el regal. Es mostra alegre i busca transmetre la proximitat que ell sent cap a nosaltres, tot el que li uneix a Espanya, a València; el sentiment pel qual ha decidit dedicar-nos una estona del seu temps. “Algú és de l’Eliana?”, Pitarch recorda un amor que va tenir en aquesta regió, i somriu al saber que una de les estudiants del nostre col·lectiu procedeix de la mateixa.

Després de la breu, però intensa, visita del Comandant cap, Billón procedeix a introduir-nos en la història, evolució, organització i estructura del Cos d’Exèrcit europeu. A mesura que la conferència avança, la idea del que és el Eurocos va clarificant-se. En el transcurs de la mateixa, ens adonem que el progrés del cos ha estat notori, i adaptat a les circumstàncies del moment.

 

El Eurocos, que va néixer en un primer moment amb una estructura de Cos d’Exèrcit Pesat enfront d’un atac de la URSS, en pocs anys, en 1998, va passar a ser un Cos d’Acció Ràpida. Des de la seva creació, en 1992, fins als nostres dies, ha anat adquirint importància en tota Europa, i a poc a poc, més països s’han anat adherint. La pròxima incorporació prevista és la del nostre país veí, Itàlia.

 

Amb això, la rellevància del cos es va constatar amb el Tractat de SACEUR, en el qual el Eurocos es va posar a la disposició de l’OTAN. D’aquesta forma, evitant un conflicte col·lateral. En resum, el Cos d’Exèrcit europeu realitza operacions assignades directament per les nacions marc, o treballa subordinat en altres dirigides per l’OTAN o per la UE. A més, pot ser emprat sota mandat de l’ONU o de la OSCE.

 

Crear un exèrcit de la Unió Europea. La finalitat de la formació d’aquest cos no cap oblidar-la. Les missions generals per a les quals el Eurocos està organitzat i instruït són la defensa col·lectiva dels seus aliats, el restabliment i manteniment de la pau, i les missions humanitàries. La primera de les operacions que li va ser encomanada va tenir lloc en 1998, any en el qual va intervenir com força d’estabilització a Bòsnia i Hercegovina. En el 2000, va servir de força per a Kosovo, i en el 2004-05 va actuar com Força Internacional d’Assistència a la Seguretat per a Afganistan, a invitació del govern del país. Com una de les Forces d’Alta Disponibilitat per a les operacions que lidera l’OTAN, des de juliol de 2006 fins a gener de 2007, va anar per rotació la Força de Resposta d’aquest organisme.

 

Al terminar la conferència, el comandant Billón espera en silenci que li abordem amb les nostres preguntes de joves aprenents de periodistes. “Cal estrènyer en la precisió de la comunicació de la defensa”, van destacar alguns càrrecs que van passar a saludar-nos. Els membres del Eurocos protesten per la falta de rigor de les informacions. L’ofici de l’informador no és fàcil, i la precisió tampoc. Encara més quan es tracta de temes en els quals la fidelitat és indispensable. I la defensa és un d’ells. Per això, en tot moment els integrants del cos van intentar ser el més clars possible, de cara al futur.

 

La visita arriba a la seva fi. Ens marxem, processant tota la informació que ens han transmès. I sobretot, reflexionant sobre sentiment que es respira en tota la caserna. No es distingeixen entre ells, perquè tots són iguals. O això es percep entre els membres del cos. Conviuen i treballen cada dia amb compatriotes, malgrat d’haver nascut en un país distint. Allí, als afores d’Estrasburg, existeix un lloc on les fronteres han quedat obsoletes. Tots són ciutadans, soldats, de la nació de les nacions. Aquest és l’esperit pel qual lluiten.

 

Una única moneda, un exèrcit comú i un govern central. Aquests són els elements indispensables per a crear un Estat. De la mà del Eurocos, pot ser que cada vegada estiguem més prop d’aquesta meta: la nació de les nacions europea. Per a alguns, un somni; per a uns altres, una utopia.

 

Tamara Gil.

El mal de llengües a Bèlgica Abril 15, 2008

 

Dies abans de marxar cap a Bèlgica, els companys del grup de premsa assenyalavem tots aquells factors socials que haviem d’observar una vegada allà. Prompte va sortir el tema del bilingüisme, és clar que ningú dubtà de restar-li importància ja que al darrere d’aquest fet s’amaguen altres factors socials que condicionen la realitat d’un país.

 

A Bèlgica com sabem els combats lingüístics ha estat i estan presents entre la comunitat flamenca, situada al nord del país, i la comunitat valona situada al sud. La llengua materna dels flamencs és el neerlandés, popularment conegut com el flamenc. A la zona valona es parla el francés, i una minoria parla l’alemany. Per tant podem afirmar que l’estat belga és un estat plurilingüe, i les seues llengües oficials són el flamenc, el francés i l’alemany.

 

Brussel.les: del bilingüisme a la diglòssia

 Després d’aquesta aproximació a l’anàlisi que ens ocupa intentarmem transmetre com van ser les nostres reaccions respecte al bilingüisme una vegada allà. Cal indicar que només estiguerem a dues regions de Bèlgica: Brussel.les capital i a les ciutats de Bruixes i Gant, a la zona de Flandes. Per tant no varem poder apreciar la situació que es viu a la zona francòfona, però el que sí que és cert, és que a Brussel.les ciutat ens adonarem que a tots els llocs es parlava en francés (això si, erem turistes i per tant se suposa que als turistes se’ls parla en francés), és precissament aquí on apreciem el segon plànol que ocupa el flamenc. És cert que Brussel.les capital és bilingüe, però si als turistes se’ls parla tot en francés, veiem com l’altra llengua -flamenc- queda en una segona posició. La situació que trobem és semblant a la que hi ha a casa nostra on el català perd rellevància davant el castellà, en qüestions administratives, econòmiques ( englobaríem el turisme), ensenyament. Per tant d’una situació de bilingüisme es passa a una de diglòssia.

 

Recollirem alguns testimonis per a fer-ne una millor aproximació, i amb el francés primari d’uns i amb el francés brillant d’ altres intentarem recopil.lar algunes declaracions i fer-nos alguna idea, i era del tot previsible el que ens respongueren. A Brussel.les la majoria de gent parla amb francés i com no amb anglés, i es així com es mou tot. De fet parlàrem amb una estudiant valenciana i ens explicà que la llengua principala a la Universitat era el francés i que la majoria de les assiganutures s’impartien en aquesta llengua. Pel que fa a l’ensenyament primari i secundari, hi ha escoles francòfones i flamenques.

Realment es difícil pensar que el flamenc podria sobreviure a una ciutat com la de Brussel.les (seu europea, arribada de molts immigrants i “zona neutra” entre dues comunitats –flamenca i valona- enfrontades que fan d’el país un polvorí).

  

Si donem una ullada al passat observem que Flandes després de lluitar contra les elits franceses i flamenques que volien impossar el francés, finalment aconsegueix el bilingüisme oficial, a la dècada dels 70 del segle XX, l’estat belga fou realment federal i s’aplicà l’unilingüisme a Flandes i a Valònia, però s’inventaren la regió de Brussel·les, una Brussel·les ja molt francofonitzada. Si l’any 1900, un 95% dels brussel·lencs parlaven el flamenc, a finals dels 90 del segle XX els brussel·lencs flamencs arribaven només a un 15%. Els flamencs doncs, veuran com la seua capital va francofonitzant-se a poc a poc. Ara els flamecs temen a allò que anomen “brussel.lització”, és a dir que la francofonització s’estenga pels pobles flamencs limítrofs amb la regió de Brussel.les, on el flamenc es l’única llengua oficial.

 

Flandes: més poder davant la comunitat valona

Després de recòrrer els carrers de Brussel.les, visitarem Bruixes i Gant, que com ja hem avisat formen part de la regió de Flandes, situada al nord del país. Ací als turistes els tracten igual que a Brussel.les o que a la majoria d’Europa: english or french?.

 

A Bruixes ferem el mateix procediment que a Brussel.les intentarem preguntar i agafar declaracions. Li preguntarem a una guía turística flamenca, la situació del flamenc i del bilingüisme. Cal dir que es quedà una mica descol.locada a la pregunta que li ferem. Aquesta estava assabentada i va reconèixer que hi havia un problema. Ens explicà el poc respecte que els valons tenien cap als flamencs en la qüestió de la llengua, ja que a Flandes el francés es dona com a segona llengua, i per tant tots els flamencs saben francés, mentre que els valons no mostren cap interés per apendre el flamenc . Ens va dir que la classe treballadora parlava tota en flamenc ( tot açò comparable amb l’estat Espanyol). Ara bè deia que personalment veia la independènca de Flandes com una estupidesa.

Després de conèixer la situació, diguent-li passiva, que hi ha a Brussel.les, veiem que la cosa a Flandes canvia per complet. A més ho hem vist últimament  a tots els mitjans de comunicació la poca entesa que hi ha entre els partits flamencs i el valons. Els flamencs demanen més poder regional i enmig d’aquesa  fractura entre sud i nord, una de la protagonista és la batalla lingüística. Per exemple el govern flamenc anuncià que els xiquets que no parlaren flamenc no podrien matricular-se en una escola flamenca. Açò es va fer ja que molts pares de parla francesa matriculaven als seus fills en les esocles flamenques, ja que aquestes donen una millor formació. Amb açò s’evitaria la invassió francòfona.

 

A Flandes cada vegada tenen més clar que s’ha de fer una reforma d’estat. Inclús un professor de la Universitat Catòlica de Lovania, afirma que la idea del separatisme està present en tots els flamencs.

La situació dels valons es distinta ja que aquestos defenen la unitat de Bèlgica, Experts apunten que la indepència en la zona valona no seria viable, ja que segons apunten els mitjans de comunicació Belgues, són els flamencs els qui generen la majoria de riquesa del país.

 

I enmig de les batalles lingüístiques, el neerlandés (flamenc) és la llengua materna i d’ús habitual de la majoria de la població del país, exceptuant els habitants de Brussel·les i alguns dels municipis del voltant, on el francès és l’idioma més estès -tot i que el flamenc és parlat com a llengua materna per entre un 10 i un 15% de la gent i es calcula que entre un 30 i un 40% el sap parlar. Si es considera un punt de vista estrictament lingüístic, el neerlandès és un dels diversos dialectes del baix alemany, una llengua que s’estén des del Westhoek -zona neerlandòfona dins de França- fins a la frontera germanopolonesa. Ara bé, el neerlandès ha seguit un procés d’estandardització des de l’Edat Mitjana, cosa que no ha passat amb les altres parles baixalemanyes. De resultes, el neerlandès és considerat avui dia una llengua independent. A Flandes, els parlants de neerlandès es troben arreu del territori nacional, inclosa la capital, Brussel·les, on són minoria. A tota una colla de municipis del sud de Flandes, al llarg de la frontera amb Valònia, la llengua neerlandesa conviu amb la francesa. La població flamenca parla bé la variant estàndard de la llengua neerlandesa, bé algun dels dialectes parlats tradicionalment al país, que d’oest a est són el flamenc estricte, el brabançó i el limburgès, encara que aquest darrer ha estat reconegut com a «llengua regional» als veïns Països Baixos, diferent del neerlandès.

 

Pel que fa a la presència als mitjans, el flamenc domina de forma majoritària als mitjans de comunicació flamencs. Els principals diaris del país (De Standaard, De Morgen, De Tijd) estan escrits en neerlandès. També s’empra aquest idioma a la radiotelevisió pública flamenca, la VRT, i a les principals televisions privades, com la VTM o KanaalTwee, així com a les emissores regionals i locals.

Hem vist que el plurilingüisme, tant a Bèlgica com a l’estat espanyol sempre esta i estarà enmig de totes les confrontacions, i es que darrere d’una llengua hi ha una cultura, una comunitat de parlants i una història. En el moment que la comunitat de parlants d’una llengua no respecte l’altra, les confrontacions i les tensions sempre estaran presents.

 

Amparo Puerto.

Traductors a la Unió Europea Abril 15, 2008

El Parlament Europeu és una institució que reuneix a 750 diputats dels 27 països membres. Per a que tots aquests diputats s’entenguen entre ells, és necessària la figura dels traductors i els intèrprets, persones que treballen a l’ombra i la seua labor permet que els plens del Parlament arriben a bon terme sense problemes d’idiomes.

 

El Parlament i la Unió Europea reconeixen els 23 idiomes dels països membres com oficials (la ONU només reconeix com oficials l’àrab, el xinés, l’espanyol, el francés, l’anglés i el rus). A més, la diversitat de cultures dins de la Unió fa que traductors i intèrprets tinguen que treballar amb tres alfabets (occidental, grec i ciríl·lic).

 

En 2004, la Unió Europea va conéixer la seua major ampliació fins a la data, i va passar de 15 a 25 membres. Mentrestant, els traductors del Parlament, el Consell i la Comissió passaren de 4000 a 6000. En quatre anys, les institucions comunitàries han passat de traduir un milió i mig de pàgines a quasi el doble.

 

A tota aquesta feina de traducció, el Parlament Europeu dedica quasi la tercera part del seu pressupost. En 2005, aquesta labor representà l’ 1% per cent del total del pressupost general comunitari, uns 1123 milions d’euros.

 

A més, les institucions europees tradueixen anualment més de dos milions de pàgines, i necessiten una mitjana de 2000 traductors i 80 intèrprets al dia (la tercera part del personal del Parlament Europeu). Durant els plens, la interpretació es realitza des de 23 cabines lingüístiques, en cada una de les quals treballen tres intèrprets. En les rodes de premsa són dotze les cabines de traducció.

 

En la cabina de traducció al espanyol trobem a Patricia i Hans. Patricia és una intèrpret de 38 anys de Manresa. Va estudiar Traducció i Interpretació i treballa com freelance per a les institucions de la Unió Europea. Parla espanyol, català, alemany, francés, anglés, suec i està aprenent turc. Normalment, tradueix del alemany, del francés, de l’anglés i del suec al espanyol.

 

Hans és un xilé de mare alemanya que va estudiar Traducció i Interpretació en Heidelberg (Alemània) i va començar a treballar com a traductor freelance per a la Unió Europea en 1986, amb l’entrada d’Espanya en la Unió. Parla espanyol i alemany com a llengües maternes, a més d’anglés, francés i italià, i sol traduir al espanyol i al alemany. Com Patricia, tradueix per al Parlament, per a la Comissió i per a empreses privades.

 

Ens varen contar que no tenen horari en Estrasburg, ja que els eurodiputats programen reunions a hores dispars. No obstant, en Brussel·les sí que conten amb una jornada planificada. Amb la resta de traductors, la relació és cordial, encara que coneixen millor als traductors amb els que comparteixen cabina.

 

A l’hora de traduir, la seua energia es centra sobre tot en les xifres: per la dificultat que presenten, normalment les apunten, i inclús confien en que el seu company siga qui li la anote.

 

Com Patricia i Hans, la majoria dels traductors i intèrprets coneixen a la perfecció quatre o cinc llengües. Al treballar en temps real, els intèrprets escolten i parlen al mateix temps, però escolten selectivament, centrant-se en el missatge més que en les paraules. Es preparen amb antelació, repassen la documentació pertinent en els seus idiomes i la premsa periòdicament per a estar informats de la situació política i dels últims esdeveniments…

 

Per a traduir els textos redactats en qualsevol de les llengües oficials de la Unió, el Parlament Europeu ha adoptat un sistema “de pivot”, que consisteix en traduir primer els textos a les llengües principals (anglés, francés o alemany), i de aquestes, a les llengües amb menys parlants.

 

És un procediment que ajuda a la Unió Europea a l’hora de contractar intèrprets i traductors, ja que són 506 les possibilitats de traducció entre idiomes oficials. Amb el sistema de pivot, les possibilitats es redueixen. Quant major és la dispersió de llengües, més importància adquireix l’ús d’unes poques llengües comunes.

 

La Unió Europea tracta per igual a les llengües oficials dels seus estats membres, però ¿pot haver una identitat comuna sense llengua comuna?

 

Lucía Márquez i Vicente Vila.

 

 

 

El dia de l’Europa institucional Abril 15, 2008

 

El 20 de febrer, després de 6 hores de viatge el matí anterior i una nit de bon hotel per cortesia de la Unió Europea, vam arribar a la seu del parlament europeu a Estrasburg.

 

La nostra era una visita per conèixer. En el nostre viatge a Brusel·les, era obligada la visita al Parlament Europeu. Vam pensar en el programa que ofereix el parlament europeu de visitar-lo a través d’un diputat que ens féra d’amfitrió, i vam contactar amb l’eurodiputat valencià Joan Calabuig, que va acceptar la nostra petició. Però justament aquella setmana la sessió plenària es celebrava a Estrasburg, on es celebren 12 sessions a l’any. Aquest atzar ens donà l’oportunitat de conèixer Estrasburg, a l’Alsàcia, i estar a l’espectacular edifici que és la seu del parlament.

 

Però aquell 20 de febrer no era un dia qualsevol a aquell edifici. Només arribar, i mig meravellats pel lloc, vam veure a la porta un individu vestit de Darth Vader, del qual ens vam riure una estona. La construcció feia un arc quasi tancat per entrar a l’interior, deixant una espècie de plaça circular en el propi edifici. Des d’una de les finestres hi havia penjada una pancarta on es llegia amb lletres grans la paraula REFERENDUM. Era difícil establir una relació entre aquell Darth Vader i la pancarta, però poc després ens assabentàrem que aquella era la protesta del grup de diputats euroescèptics davant la votació respecte al tractat de Lisboa que aquell mateix matí s’anava a celebrar en aquell mateix edifici. Anàvem a assistir, en certa mesura, a un esdeveniment històric, no?

 

Després d’un esmorzar poc saborós a la cafeteria, vam assistir a la sessió del parlament com a públic. La impressió que causava l’hemicicle, imponent, contrastava amb el número de diputats presents: no arribaven a la centena d’un total de més de 800 parlamentaris. Era la sessió prèvia a la votació del tractat de Lisboa: es tractava de preguntes entorn a qüestions del citat tractat. L’afluència indicava la transcendència real d’un debat entorn a una qüestió ja decidida com era el tractat de Lisboa.

 

Una de les coses que més et fascinen quan t’asseus a una butaca del parlament europeu és el sistema de traducció simultània. Gràcies al servei d’intèrprets del parlament, amb uns auriculars es pot escoltar, a més de la veu original de qui parle, més de 15 canals, cadascú amb la traducció simultània d’allò que es diu a cadascuna de les llengües oficials de la Unió. No cal oblidar, però, que la traducció és només per a les llengües oficials (les oficials de cada estat) i no les cooficials, per tant, no tots els ciutadans poden escoltar allò que es diu en la seua llengua materna, com en el nostre cas, el català. És difícil de justificar que llengües com el maltés amb 330 000 parlants o el letó, amb 1’5 mil·lions, disposen de traducció simultània i no llengües com el sard o el català, que els superen àmpliament en número de parlants. La política del multilingüisme, amb el servei de traducció i interpretació, els documents en les 23 llengües oficials i tot el que se’n deriva, costa més de mil mil·lions d’euros anuals, un 1% del PIB de la Unió Europea.

 

Estàvem coneixent com funciona aquesta Unió Europea, i la següent experiència no fou menys interessant. Després de més de mitja hora de sessió “plenària”, ens presentàrem al nostre amfitrió Joan Calabuig, del grup socialista europeu. Aquest, però, ens havia preparat una xerrada amb diversos parlamentaris de l’Estat espanyol, entre ells el vicepresident del parlament europeu, Miguel Ángel Martínez.

 

En primer lloc van parlar els parlamentaris del PSOE, especialment Miguel Ángel Martínez. El vicepresident del parlament europeu ens contà experiències pròpies, la lluita antifranquista, amb presó i tortura incloses, i va fer una encesa defensa de l’europeisme com a valor progressista. Donada l’avinentesa pre-electoral no va dubtar a relacionar tot aquest progressisme europeista amb la candidatura de José-Luis Rodríguez Zapatero, que es jugava ésser reelegit com a president del govern escasses setmanes després. La maquinària electoral del PSOE estava ben engrassada inclús a Brusel·les.

 

Després del discurs de Martínez i d’una breu presentació (més que discurs) de la resta de diputats socialistes presents a la sala, intervingueren David Hammerstein, d’Els Verds/Aliança Lliure i José Manuel García-Margallo, del Partit Popular Europeu. Ningú abandonà el discurs europeista. Hammerstein, amb el seu peculiar valencià made in Los Angeles (l’únic eurodiputat de València que ens parlà en valencià) creia en una Unió Europea al servei dels ciutadans, una espècie d’òrgan protector, de germà gran europeu, poderós i incorruptible, que protegeix els seus habitants de les injustícies dels governs locals i estatals. A García-Margallo se’l veia un poc incòmode entre tants diputats del PSOE, però això no li va impedir elaborar un discurs de boniques paraules, on Europa i futur compartien el tron.

 

El torn de preguntes va ser breu, condicionat per la votació que s’anava a celebrar moments després, el Tractat de Lisboa. En el torn de preguntes, aquest to europeista va ser la tònica. Tot era Europa per a avançar, per al futur. Les respostes a preguntes sobre el fracàs del procés constitucional, i especialment el tractat de Lisboa i la seua aplicació, sense cap referèndum, s’escudaren en aquest “construir Europa”. La fal·làcia era identificar la Unió Europea, el procés de constitució europea, en una idea de funcionar Europa (neoliberal) i els mecanismes per establir-ho (cada vegada més antidemocràtics). García-Margallo respongué que els parlaments estatals sí eren democràtics, però amb açò, no s’evidencia que el parlament europeu no té tanta importància real? Quin pes real té una institució que no és democràtica, sinó més bé de consulta i orientació? La resposta al pes que realment té el Parlament Europeu es pot trobar a les iniciatives de David Hammerstein, per exemple, legislacions concretes i locals, solució d’alguns problemes, però una subordinació real al poder del Consell Europeu (dels estats membres) respecte als temes fonamentals i d’estructura, com aquest tractat de Lisboa. Tots els diputats de la sala estaven d’acord, excepte Hammerstein, que s’abstenia.

 

Després, mentre el cap del servei de premsa del parlament ens explicava la seua tasca i els europarlamentaris estaven al parlament (ara sí de gom a gom), podíem seguir a través d’una pantalla el resultat de les votacions respecte a les esmenes al Tractat de Lisboa i a la seua aprovació. Finalment, es va aprovar, amb 525 vots a favor, 115 en contra i 29 abstencions. L’oposició al tractat venia del grup d’esquerra unida europea (GUE-NGL), els euroescèptics i les forces d’ultradreta, i els vots favorables dels dos principals partits, PPE i PSE, juntament a la tercera força, els liberals europeus (ALDE).

Després de l’encontre amb els diputats vam completar la visita per la zona de premsa. Des d’ací, periodistes dels mitjans més influents d’Europa envien les seues cròniques. I després, ho vam completar amb la visita a la sala on es celebren les rodes de premsa. La nostra visita, però, no va passar desapercebuda. Just quan anàvem a eixir, anava a començar la roda de premsa d’Íñigo Méndez de Vigo i de Richard Corbett, els ponents parlamentaris responsables del tractat de Bolonya. El seu tractat acabava d’aprovar-se. I nosaltres vam assistir a la roda de premsa, asseguts al costat de periodistes que feien el seu treball.

 

Els dos ponents es congratularen per l’aprovació del Tractat i feren balanç de l’etapa que aquell mateix dia es tancava. Com no, miraren al futur d’Europa, un futur que per ells, en aquell dia es presentava més pròxim, i millor. El periodistes apuntaven ja a la qüestió estrella que incorporava el nou tractat, la figura del President europeu. Méndez de Vigo, amb evasives, aconseguí desesperar a una periodista francesa (o potser belga, o de Luxemburg fins i tot) que li demanava un nom per a la presidència del consell. Era divertit veure la seua reacció de frustració uns segons després de què el diputat haguera acabat de contestar, fruit de l’ús del sistema de traducció (quasi) simultània que s’estava utilitzant. Arribaves a solidaritzar-te amb aquella periodista. Volent saber, preguntant, posant en un compromís a qui preguntes, però assistint impotent a com l’interlocutor escapa de la clau de la pregunta amb total impunitat. Potser fóra molt jove, massa, i encara no estava suficientment acostumada a la vida real, pensarien la resta de periodistes. O bé encara no havia envellit i encara era una periodista de veritat.

Un últim detall de la roda de premsa, Méndez de Vigo, diputat del PPE per la circumscripció espanyola, va començar parlant en anglés, a pesar del servei de traducció. Al veure a tanta gent (nosaltres) que l’entenia en castellà, va passar a la seua llengua materna.

 

Corbett i Méndez de Vigo enfilaven la porta d’eixida i s’allunyaven, però els abordàrem literalment per si podíem fer-los unes preguntes. L’espanyol continuà el seu camí, la simpatia que havia demostrat per nosaltres minuts abans s’esvaïa completament. L’anglès, Corbett, sí que va accedir a parlar amb nosaltres.

 

Richard Corbett ens va descobrir el seu cor, els seus sentiments nacionals, el sentiment europeu. Ets britànic o europeu? I’m so many things (sóc moltes coses). L’esport era el paral·lelisme. Ell és de Liverpool, i red (seguidor del gran Liverpool FC); també anglés i per tant, seguidor de la selecció de la creu de Sant Jordi; britànic, voldrà que la Gran Bretanya guanye moltes medalles als Jocs Olímpics; i també europeu, i desitjarà que Europa guanye la Ryder Cup de golf contra els EUA. Sentiments compatibles, per a Richard Corbett. I creu que és una opció extensible a realitats com la basca o la catalana.

 

Corbett ens explicà aspectes de l’estructura que hi haurà amb el tractat de Lisboa, i tractà de justificar la forma d’aprovació del tractat, que no preveu referèndum, apel·lant a la tradició democràtica dels països i els seus parlaments. Aquesta tradició democràtica, però, no va fer coincidir els resultats a França entre les forces polítiques parlamentàries majoritàries (on l’UMP i el PS de forma oficial donaven suport al sí) i l’opinió popular al referèndum. Per a Corbett, no era cap falta de democràcia: els francesos van votar a Sarkozy, i Sarkozy havia promès aquesta via si resultava elegit, fet que justifica per Corbett la no celebració de la votació popular a França.

 

Els 10 minuts de contacte, entrevista i debat directe amb Corbett van ser intensos interessants i, un fet ja de per sí per a agrair a un ponent de la constitució i del nou tractat. I com a ell, també a la resta d’europarlamentaris, professionals i treballadors de l’Eurocàmera que ens van acostar a aquella realitat.

 

Després d’açò, sols que ens quedà comprovar que els menús al Parlament Europeu són pareguts als d’un menjador d’escola. Mentre dinàvem, però, parlàvem de la visita, del parlament, de la seua política, de política, d’Europa. Què ens deia tot allò? Com s’anava a construir, com s’hauria de construir, l’Europa?

 

Albert Asunción.

 

 

 

 

Europa aprova aclaparadorament el Tractat de Lisboa a pesar de les protestes Abril 15, 2008

 

Europa és de nou un projecte únic i unit. El parlament europeu ha aprovat amb una majoria abrumadora el Tractat de Lisboa, amb el qual en desembre de 2007 s’arrivava a l’acord de reforçar les institucions europees. Els parlamentaris van aprovar la proposta amb 525 vots a favor, contra 119 i 29 abstencions que en la seua majoria provenien dels “euroescèptics” britànics, els quals reivindiquen referèndums nacionals per a l’aprovació del text.

 

La sesió començava no sense espectàcul. Les primeres intervencions dels ponents Richard Corbett i Íñigo Méndez de Vigo van ser interrompudes, no més va començar el debat, pel grup dels “euroescèptics” britànics. Per ilustrar la “cobardia” que segons ells mostren els Goberns nacionals al no sotmetre el text a referèndum, van vestir camisetes  i portat pancartes grogues en les quals es podia lletgir “referèndum” i “demasiado gallinas para un referèndum”. El colofó de la protesta va estar en la disfressa de pollastre que tres diputats del Partit per la Independència de Regne Unit van vestir per l’ocasió, els quals van ser expulsats de l’Eurocàmara a petició del president.

  

No obstant, la sesió plenaria ha donat moltes pistes sobre el que serà el futur d’Europa a partir d’ara. El ponent del grup socialista, Richard Corbett destacava tres aspectes de solidessa de la nova Europa. En primer lloc, el reforçament de la Comisió, órgan que representa els estats nacionals, amb l’elecció d’un president. El capítol de drets dels ciutadans europeus, base crítica als euroescèptics, amplia el contingut del text de Niza. I finalment, l’eficacia de la política de seguretat amb la normalització de l’institució de política experior, la qual capitanetja en l’actualitat l’espanyol Javier Solana.

Per la seua banda el ponent del grup popular, Méndez de Vigo, es centrava en l’importancia de “les noves eines per a la senda comú” que dòna el text, i com a símil de la seua ilusió pel projecte europeu utilitzaba a Paul Valéry per dir que Europa “com un bon poema, si mai se termina, s’abandona”.

 

Sens dubte, el tractat de Lisboa dona ara una nova eixida al projecte de constitució europea què en les consultes populars de 2005 va ser refusat pels francesos i holandesos. El text recomana la ratificació del nou tractat als parlaments nacionals dels 27 estats membres –menys Irlanda, que ha de celebrar un referèndum- abans del pròxim 1 de gener de 2009. Cinc païssos, Hongria, Eslovenia, Malta, França i Romania, ja ho han fet. Sols queda esperar al futur.

 

Charo Navarro.