Les contradiccions formen part de la història. Enlloc com a Bèlgica per trobar sentit a aquesta afirmació. Quan arribem al país el trobem en un estat de normalitat aparent: no hi ha disturbis, els serveis funcionen lliures de vagues i amb puntualitat rigorosa i la gent fa vida normal. Resulta impossible imaginar - si no fos perquè hem seguit els esdeveniments amb dedicació – que el vell país centreeuropeu es troba en un període de govern provisional, a l’espera d’acords que tanquen la crisi que des de fa ja més de vuit mesos ha trasbalsat la vida política belga i ha amenaçat amb la ruptura irreparable entre les dues principals comunitats del país, eternament enfrontades i cada vegada més reacies a arribar a pactes de govern.
Almenys aquesta és la base de la qual partim i és aquí on apareix la paradoxa. Ens sobta el curs pacífic de la vida diària, la manca de preocupació entre la població pel que ocórre. Fins i tot el desconeixement per part de molts ciutadans de la política estatal. Potser la processó va per dintre i no en volen parlar. O potser l’imminent ruptura de Bèlgica de que parla la premsa internacional no és més que un joc de polítics. És ben cert que aquests magnifiquen les coses, però no és menys real el fet històric del conflicte, les arrels del qual venen d’antic. No deixem de veure que l’antiga supremacia dels valons sobre el poble flamenc en la qual es va construir aquest estat és una rèmora avui encara viva a la consciència col·lectiva de la societat belga. La crisi de govern és, llavors, la darrera manifestació d’aquest conflicte atàvic.
Un sistema complex
Bèlgica va passar de ser un dels estats més centralistes d’Europa a ser-ne un dels més federals, en un procés progressiu que va tenir lloc a la dècada dels setanta i els vuitanta, quedant finalment constituida en tres regions federades: Flandes, corresponent a la comunitat flamenca, de parla neerlandesa; Valònia, comunitat francòfona i antic motor del país i Brussel·les, la més petita de totes, zona bilingüe a cavall entre les dues anteriors que alberga la capital i la seua àrea metropolitana. Totes tres regions compten amb parlaments propis, que sostenen més poder legislatiu que el parlament nacional, i limiten la tasca del govern a la recaptació dels impostos, el control d’un 80% de les finances i la totalitat del sistema de seguretat social.
La complexitat del sistema belga radica en la necessitat de donar representació a totes dues comunitats per igual. Des del procés de federalització, Bèlgica ha estat un país que cerca constantment l’equilibri, quelcom difícil atès al seu passat convuls com a escenari històric de mil i un conflictes entre comunitats ben diverses. Ací la constitució prescriu un nombre igual de ministres d’una i d’altra banda i els principals partits polítics, independentment del tradicional espectre ideològic liberal, democristià o socialdemòcrata, estan configurats al voltant de la necessitat de representar els interesos d’amdues comunitats lingüístiques. En un sistema d’aquestes característiques, la formació del govern nacional esdevé una dificultosa ecuació matemàtica on cal tenir en compte un gran nombre de paràmetres.
Als carrers tot està indicat doblement, sovint també en alemany o anglès. La cultura idiomàtica dels seus habitants és vasta. De vegades ens han sorprés parlant-nos en castellà quan ens hi dirigiem en francès i hem quedat completament bocabadats en veure que, alguns, fins i tot coneixien el català i l’existència del nostre país. Aquesta gent encara guarda antics recels envers els seus conveïns, però no té por a les llengües, i vista la situació, constatem que aquest punt és un dels pilars bàsics del seu sistema educatiu. No podia ser altrament a la capital d’Europa. Però aquest fet, tan normal al centre del vell continent, no deixa de fascinar-nos; no imaginem una situació mínimament semblant a l’Estat espanyol. De fet, pensar en vuit mesos sense govern a casa nostra és imaginar una situació on la tensió podria tallar-se amb ganivet, en un ambient on pul·lularien els vells fantasmes del 36.
Ivy és de Bruges, ciutat eminentment turística i una de les meravelles de la regió flamenca. Parla neerlandès, francès i anglès i es dedica a fer visites guiades a bord del seu carruatge, acompanyada per la seua inseparable amiga Sarah, l’egua que ens condueix. Per a Ivy, la cosa està ben clara: La independència no seria convenient, som un país petit, per què fer-lo més petit encara? Ja vam superar els problemes que teniem, abans estavem discriminats i lluitàrem per aconseguir uns drets que ara tenim. El seu col·lega, Didier Erik, està completament d’acord amb ella, i encara va més enllà: El problema és que ací sabem parlar les dues llengües, però els valons encara es neguen a parlar flamenc, no volen perquè ho consideren poc important. És ací on arribem al fons de la qüestió, la vella ferida per on sagna encara avui el país: tot i la igualtat aparent, la societat francòfona encara enyora les velles glòries, aquells temps als que tenien la paella pel mànec, però aquells anys queden ja molt lluny.
Vents de ruptura
Tant és així que les circumstàncies han fet un tomb, afavorit pel declivi de la mineria, ans motor de la rica Valònia, que ara contempla com l’antiga regió dominada, Flandes, es converteix cada dia més en una terra on afloren el comerç i les finances que li permeten recuperar el seu antic esplendor i la retornen al lloc que un dia va tenir com a una de les regions més riques d’Europa. Això, considerant el conflicte encara latent, ha portat al ràpid ascens de l’independentisme flamenc, pregonat pel Vlaams Belang (Interés Flamenc), partit ultradretà que propugna la separació de Bèlgica i l’estretament de les relacions amb els Països Baixos, adduïnt principalment motius econòmics com ara les transferències de capital de Flandes a Valònia i Brussel·les. A més, impulsa un model d’assimilació completa dels immigrants a la cultura local, expulsant-ne els que rebutjaren fer-ho i s’oposa a l’entrada de Turquia a la Unió Europea.
Aquest partit va acaparar el 12% de la representació en les darreres eleccions de 2007, aconseguint 17 escons al parlament nacional amb vora 800 000 vots. Ens sobta trobar aquestes cotes de representació en un partit d’ultradreta – que a més proposa una amnistia pels imputats pels crims del nazisme – a un país que va ser invadit per Hitler, però és una més de les contradiccions que ens acompanyen. Suposem que, amb tot allò aconseguit per l’Estat federal, només queda la caixa dels diners i els prejudicis d’ambdues parts per seguir tensant la corda de la divisió. Hom no pot oblidar tampoc l’aïllament d’ambdues comunitats, tan diferents com les llengües que parlen. Resulta difícil trobar a Bèlgica matrimonis mixtos entre valons i flamencs, veure famílies en les que el pare parle als fills en neerlandès i la mare en francès o a la inversa, fet aquest tan freqüent a casa nostra. Ni tan sols en zones de transició o a la bilingüe Brussel·les: ací cadascú s’inscriu a la comunitat pertanyent – tot i la riquesa lingüística dels ciutadans, el monolingüisme quotidià és un fet característic –.
En aquest brou, no resulta excessivament complicat d’entendre l’èxit de les accions populistes del Vlaams Belang, tot i el seu aïllament per part de la resta de forces polítiques, que es neguen a formar coalició amb la formació independentista, possibilitant l’anomenat cordon sanitàire i impendint així que participe en el govern d’un país que – contrari a la tendència general – no coneix el bipartidisme. A més, en els darrers anys, la tendència en el context internacional europeu sembla afavorir els moviments independentistes, després d’esdeveniments com la independència de Montenegro, la recent proclamació unilateral de Kosovo com a estat independent – completant així el procés de desmembrament de l’antiga Iugoslàvia –, l’ascens al poder del Partit Nacionalista Escocès, que ja ha anunciat un referèndum de secessió per a dintre d’un parell d’anys i la proposta del lehendakari basc de consulta popular per a 2008, tot i les particularitats polítiques de l’Estat espanyol, on aquestes són il·legals.
El llarg camí a l’enteniment
Mentrestant, a Bèlgica, les tensions semblen apaivagades amb el final del període de tres mesos de govern provisional de l’anterior primer ministre, el liberal flamenc Guy Verhofstadt, un pas significatiu després de 192 díes sense govern – rècord històric a l’Estat belga – possibilitat per l’entesa de cinc partits, dos de flamencs i tres de francòfons (cobrint així la major part de l’espectre polític) i que ha servit per gestionar els afers més urgents del país, com ara el pressupost o la gestió d’ajudes per la pujada del preu de la calefacció. Aquest govern havia d’establir les bases per arribar a una entesa que permetera constituir un nou govern, capaç d’acometre la reforma de l’estat per tal de redistribuir les competències d’ambdues comunitats lingüístiques.
Finalment, el darrer 20 de març, el democristià flamenc Yves Leterme, home completament bilingüe, de pare francòfon i mare flamenca – una de les excepcions que confirma la regla –, guanyador de les eleccions de 2007, va aconseguir formar govern amb els liberals i democristians flamencs i socialistes i democristians valons, després d’haver fracassat en dues ocasions anteriors degut a les exigències dels nacionalistes flamencs i la reticència dels valons a cedir competències federals. Així doncs, Bèlgica tanca una etapa de tensions i confrontació que s’ha allargat durant els més de nou mesos que no ha tingut govern formalment constituït. No obstant això, l’enrariment polític quedarà present al país, que es troba a un any de les eleccions regionals a Flandes i a Valònia, fet que obligarà els polítics a no abaixar la guàrdia i a mantenir-se en precampanya durant la no menys delicada fase de reforma de l’Estat. Què passarà d’ací endavant? Tot depén de quant s’arribe a tensar la corda.
Jaume Barber.
