Andrea Satireyo Abril 15, 2008

“Dottore in Economia- Esperto in Problematiche Internazionali”, diuen les tarjetes que guarda a la butxaca. Passa els matins entre melmelada, cereals i safates. Les nits són de la barra del bar del Bruegel- sempre, crec, al mateix tamboret que, potser, amaga el seu nom-.

M´atreviré a assegurar que mai una desconeguda, entre música de fons i cervesa, li havia proposat fer una entrevista llampec una nit qualsevol. Sempre hi ha una primera vegada.

Sec al seu costat i li pregunte com aprengué espanyol: “vaig estar sis mesos d´Intercanvi Internacional a l´Argentina”. Ara, sí, entenc per què té un accent peculiar.

Pot ser fóra durant aquells mesos d´estudi, a milers de quilómetres de sa casa- de Chieti-, quan Andrea Satireyo quedara completament corprés pel marc llatinoamericà. Al seu amor, confessa, li diuen Bolivia.

Explica que el seu treball de final de carrera girà al voltant del Mercosur. A 1991, naixia el Mercat Comú del Sud amb el Tractat d´Asunción. Aquest bloc comercial focalitza els seus esforços per aconseguir la plena integració política i cultural dels seus països membres i associats.

Andrea confia en el potencial d´Amèrica del Sud. Se li il·lumina la cara en parlar de la riquesa llatinoamericana. Comenta que la veu d´aquests països ha sigut acallada pel gegant de la globalització i espera que algun dia la lluna es decidisca a donar la volta per mostrar l´altra cara, perquè es trenquen les cadenes i lligams, perquè el progrés d´aquesta regió faça tremolar, per fi, al potent veí del nord. “Estats Units no té ni puta idea del que és Llatinoamèrica”, assegura entre rialles.

Per això està a Brussel∙les, busca fer-se un lloc en una ONG dedicada al desenvolupament i cooperació internacional a Sudamèrica. Per a Andrea, la capital belga “és un món a banda”. Moltes ONG´s han assentat allà la seua seu i s´han convertit en actors decisius dins del debat europeu. Té clar que les seues perspectives de futur s’acompliran a Brussel∙les.

Qui diria que el xic del desdejuni és un Doctor en Economia que vol dedicar el seu treball al desenvolupament d´Amèrica Llatina. “L´economia té moltes facetes”, diu. És inusual que un llicenciat en economia aposte per l´opció més difícil, que rebutge l´engranatge del funcionament econòmic actual. Perquè ja son molts els que donen l´esquena als problemes, ell prefereix mirar-los de front.

I es que els millors perfils es troben, de forma casual, quan menys els esperem.

Als 22 anys, Andrea persegueix un únic objectiu, el motiu que l´ha portat fins a “la capital d´Europa”. Treballant en l´alberg espera la seua oportunitat, vol formar part d´un projecte que ajude a despertar Llatinoamèrica. I, mentre arriba, fa càbales sobre el seu futur atenent francesos, anglesos, alemanys…

Les paraules i gestos de l´italià delaten el seu motor intern: inquietuds interminables, paciència, capacitat d´esforç i molta dedicació.

Andrea espera que el sorprenga el moment de donar forma a les idees que l´aborden cada dia. Amb el risc de derramar-se un suc de taronja a sobre durant l´hora del desdejuni, imagina el paper que jugarà en la ONG que tinga un lloc reservat per a ell, espera, en un futur no molt llunyà. Perquè, com bé sap, tot arriba.

Marta Ramón.

Eduardo i Sebastián Abril 15, 2008

Sebastián i Eduardo van aparèixer per Brussel·les després d’uns dies a Amsterdam. No sabien molt de la ciutat, ni estaven molt segurs de quina ruta seguir, però sí tenien clara la seua prioritat la nit que van arribar a la capital belga: trobar un pub obert. Odissea en la qual van fracassar.

Equipatge al muscle, poca planificació i menys pressupost: la típica imatge de l’universitari que recorre Europa. Aquests dos joves, que ronden els vint anys, es van conèixer a Almería on gaudeixen d’una Beca Internacional. Ambdós van triar aquesta ciutat perquè desitjaven estudiar a Europa una temporada, i consideren l’idioma un avantatge.

Sebastián és argentí i estudia Enginyeria Agrònoma, mentre que Eduardo, que viu prop de la selva amazònica de Brasil, cursa Màrqueting. Per a ambdós aquest ha estat el seu primer viatge pel vell continent.

Admeten no estar molt al tant de la situació política a Espanya, però sí als seus països d’origen, on, diuen, és necessari un canvi complet del sistema. A més, creuen que a aquest costat de l’atlàntic es té una visió superficial de Llatinoamèrica, sense tractar de conèixer les característiques i peculiaritats de cada poble, de cada nació.

I encara que la Brussel·les històrica els va encantar, es sentiren una mica decebuts per la poca vida nocturna de la ciutat. La seua pròxima destinació es troba als carrers de París, i després…qui sap.

Lucía Márquez.

Miguel Ángel Martínez Abril 15, 2008

Seré i amable es presenta el vicepresident del Parlament europeu, Miguel Ángel Martínez. Era un dia important a l’Eurocàmera, faltava més o menys un hora per a que els diputats ratificaren el Tractat de Lisboa, la nova constitució europea. Aprovar el tractat és a soles un pas més del camí que porta a la unió política d’Europa. Queda pendent aconseguir que siguen partícips uns ciutadans cada vegada més allunyats de la qüestió política. Així, el vicepresident de la càmera va fer gala del sentiment europeista: “El progrés del nostre poble a soles es pot donar en una Europa consolidada”.

A més del seu treball en el Parlament, del que es membre des de fa nou anys, Martínez també pot presumir d’una llarga carrera a Espanya. Ha aprofitat bé el temps aquest home, que de cap manera aparenta els seixanta-vuit anys que té. Destaca el seu paper en la lluita antifranquista: es va guanyar vint anys de condemna per haver format part del grup de militants que es llançaren a reconstruir les Joventuts Socialistes a finals dels anys cinquanta. També l’avalen vint-i-dos anys de diputat per la província de Ciudad Real. En l’actualitat, com a vicepresident de l’Eurocàmera, té assignades diverses funcions que van des d’organitzar els temes de traducció (vint-i-tres idiomes són oficials al Parlament) a coordinar les relacions amb els països candidats a formar part de la unió, com són ara Turquia i Macedònia.

En Brussel·les no s’obliden les rivalitats entre partits. I es que Martínez va aprofitar el seu discurs per assenyalar la bona gestió a Europa del PSOE. Segons ell, amb Zapatero, s’ha aconseguit recuperar la simpatia e influència que vam perdre amb un Aznar més inclinat a l’amistat amb els americans. No sabem si la defensa del partit s’explica pel període d’eleccions o per una ferma convicció personal. En qualsevol cas, el que no es pot negar és que Miguel Ángel Martínez (Madrid, 1940) és un home il·lusionat amb el projecte europeu.

Natalia Alaminos.

John Abril 15, 2008

Va ser Espanya, França, Alemanya, Holanda. Ara ho és Bélgica. En el futur s’espera que siga Orient. Són els destins d’un àngles, jubilat de la seua carrera docent. Pareix un home tranquil, però les seues paraules dennoten la seua inquietut pel món, pel coneixement.

Mai haguera pensat que un home, anglés i d’aspecte seriós, haguera accedit a parlar amb una desconeguda jove valenciana, de no molt bon accent anglés, amb tota la simpatia i jovialitat que no podria haver imatginat, i sobretot a la matinada. El lloc i la companyia ajuden molt. La recepció d’un hostal xicotet, amb els crits de fons d’un grup de xineses; i la companyia d’un estudiant mexicà i un intel·lectual anglés que ben poguera ser el nebot de Tony Blair.

Molts dels seus amics passen les vesprades entre cerveses i fum als bars anglesos. John prefereix passar els seus dies de llibertat aborrida entre la prensa internacional i el paisatge urbà a una cafeteria de París, el seu somni complit. Ara és moment de perseguir altres metes: conèixer el món.

A la seua vida ha estat protagonista la soledat, però tambè la companyia del coneixement. Els llibres envolten la seua vida, i la seua llar. La seua biblioteca és el seu acompanyant més fidel. Així, mentre s’ha dedicat a ensenyar als xiquets –i als que no ho son tant– la gramàtica anglesa, la seua passió pel saber i pel món ha estat un dels coneixements transmèsos als seus alumnes privilegiats. Jo resulte ser una més dels seus pupils.

La nostra conversa comença en el món del periodisme, del qual s’interesa moltísim. Recorda la seua col·laboració en alguns diaris locals del sud d’Anglaterra, mitjançant articles, que com no, tracten sobre païssos exòtics als quals somnia viatjar. Hem sent compresa: la meta és conèixer lo desconegut.

La multiculturalitat és la realitat que més desperta la seua inquietut, i en el qual s’inclou la passió per les llengües. L’interés per la conversa incrementa quan s’en adona que soc parlant del català. Barcelona és la ciutat espanyola que més li agrada –i València la segona–, i el tema de la realitat lingüística del català surt de seguida. Té l’oportunitat de saber més i no la desaprofita. Podria dir que sap molt més que jo sobre el centralisme lingüístic castellà i de la resistència del català per sobreviure, però li interesa l’opinió, les paraules dels protagonistes, els parlants. Ell ho compren tot i incrementa el seua repertoria de sabiesa, jo aprenc una nova visió del problema, i de mi mateixa.

Els viatges que es proposa fer ara són territoris llunyans i desconeguts, cosa que li atrau encara més. Asia, el gran continent, és el seu pròxim destí. No pretén diversió i oci, això o té a qualsevol racó d’aquest món globalitzat. Desitja coneixement. Diu que de cada viatge no sols li atrau tot el que puga saber de la seua història i de la seua gent; cada lloc no sols aporta inquietuds per la seua realitat social, sinò que contribueix a la reflexió, i per tant, a adeprendre un altre tipus de coneixement: el de tu mateix.

La conversa, com una més, concentra moltes idees, un fum de paraules, que desapareixen en l’aire, però que perduren a la ment. El coneixement el trobem als llibres, però jo vaig trobar-lo aquell dia en John, el jubilat enamorat del món i dels seus secrets. El meu aprenentatje: descobrir el món és descobrir-se a un mateix.

Charo Navarro.

Philippe Abril 15, 2008

Philippe es maneja amb destresa entre els comensals que abarroten Le pilier des anges. Aquest petit local, situat al peu de la catedral d’Estrasburg, és el lloc que trien molts viatgers i nadius per a protegir-se del vent nocturn i omplir-se l’estómac amb una mica de tradicional menjar alsacià.

Quan la cara dels turistes delata que s’han embussat intentant desxifrar el nom dels plats, Philippe s’apressa a recomanar la “tarte flambée” (plat típic a mig camí entre la pizza i la quiche) i l’omnipresent chucrut. A més, no oblida comentar-los que si demanen aigua de l’aixeta (“eau de garraf”) en comptes de la caríssima aigua mineral, els eixirà gratis. I tot això ho fa en un català gairebé perfecte, fruit de les seues temporades treballant en la Costa Brava.

Aquest cambrer serveix les viandes i recull els tenidors com qualsevol altre, però sembla incapaç de desfer-se del seu etern somriure, i menys encara, de quedar-se quiet un segon. Cadascun dels seus gestos proclama als quatre vents el satisfet que està de veure als clients satisfets. Sens dubte aquest acollidor restaurant és el seu escenari, i ell ho sap.

Encara que Philippe no va náixer a Estrasbrug sinó a Auxerre (localitat propera a París), es coneix la ciutat amb detall i aconsella recórrer els seus canals amb barca i, per descomptat, gaudir d’una bona copa de vi.

Lucía Márquez.